Quan fa deu anys vaig anar a viure amb ell, a casa seva hi havia dues gates. Ella n’era una i llavors ja tenia uns 7 anys d’edat. Jo mai no havia tingut cap animal, anteriorment. I, malgrat la mala fama que tenen els gats —que si són molt seus, que si són esquerps, que si no te’n pots refiar, i un munt de prejudicis negatius—, el primer contacte amb totes dues va ser molt fàcil. Eren molt afectuoses i sempre cercaven el caliu humà; quan ens assèiem a mirar una pel·lícula venien a sobre la falda i ringolaven, en duet. A l’hora d’anar a dormir, si podien, s’entaforaven dins l’habitació per jeure als nostres peus. Mai no em van bufar ni esgarrapar. Em van fer sentir com a casa des del primer moment. I això que els robava el seu company de casa!
La Xiu i les altres gates que hem tingut m’han acompanyat, en presència i actitud, en tots els moments difícils que he passat. A banda de les famoses set vides, diuen que els gats tenen un sisè sentit que els fa intuïtius. Jo no sé si aquesta afirmació és massa científica, però la meva experiència és que les gates notaven quan jo no estava bé perquè em venien a sobre i començaven el seu ronc curatiu. Durant anys vaig tenir ansietat i, impotent, m’estirava al sofà de casa, escoltant un àudio de relaxació que em fes retrobar la calma. I, sempre, sempre, alguna de les dues s’enfilava a sobre del meu pit, em mirava, m’acaronava (com si em fes un petó) i roncava, mentre em clavava les ungletes per trobar la seva comoditat. I s’estava amb mi, sense pressa, respirant juntes.
Durant aquesta dècada de convivència amb elles, sempre les hem tractades com ànimes i éssers vius que ens importen. Sempre que dibuixem la nostra família hi representem els humans, i al costat, les gates.
I això és un fet que veig repetit en algunes enganxines d’alguns cotxes on, quan tenen un “bebè a bord”, hi ha representada tota la unitat familiar, amb les mascotes incloses.
Al desembre de l’any passat, el Congrés va aprovar que els animals deixin de ser considerats “coses” per esdevenir “éssers que senten”.
Per tots els qui tenim la sort de compartir-hi la nostra vida és una gran notícia. No només pels efectes legals que tindrà, sinó perquè implica un canvi en la percepció entre espècies. No entenc com, fins ara, un animal ha estat a la mateixa categoria que una taula o un cotxe. “Algú ho havia de dir” i, finalment, ho ha dit.
Al 40% de les llars de l’estat espanyol hi viu un gat o un gos; per tant, hi ha més de 25 milions d’animals de companyia. D’ànimes que es lleven, dinen, passegen, dormen, juguen i, en definitiva, ens fan la vida més feliç i millor.
Fa quinze dies vam dir adéu a la Xiu i ens va deixar un buit. Una absència semblant a la que sentim quan mor alguna persona que estimem. Perquè la Xiu era única. Van ser més de 10 anys de convivència diària i la recordaré sempre. Bonica Xiu, allà on siguis, descansa en pau.
