La preocupació i la solidaritat que mostrem són perquè aquesta guerra és a les portes d’Europa. Per descomptat, la narrativa i cobertura mediàtica dels mass media dificulten girar la vista com fem molts cops amb les intervencions de l’OTAN i els EUA, que tenen el desgast del bloc de l’est com a únic concerniment del conflicte.
De la guerra se’n deriva una inflació dels combustibles fòssils que encareix l’energia, que ja creixia per un procés de fixació de preus a l’alça que se n’ha parlat molt per la injustícia que suposa al consumidor final.
D’aquest fet podem deduir-ne una inflació generalitzada dels productes; de tots menys dels agrícoles, base de l’economia lleidatana; evidència d’un model productiu desigual, desregulat i desorganitzat on el pagès no pot repercutir l’augment dels costos a la fruita, a diferència del model energètic. Tot això en un context de despoblament rural dins una postcrisi sanitària i una crisi climàtica albirant-se en l’horitzó.
La paradoxa és que, malgrat la magnitud d’aquests problemes, el municipalisme forma part de la solució: la immigració (refugiada o no) ja fa temps que combat el despoblament al món rural; les comunitats energètiques poden ser alternativa a l’oligopoli; i un model productiu destinat a la sobirania alimentària del territori, més que a l’exportació, podria ser un canvi necessari per estalviar-nos intermediaris, dependència exterior i reduir impacte ecològic. Dependre dels polítics és l’opció fàcil, però lenta; com més gent siguem, més es repartiran els esforços: penem-ne consciència.
