Mestres, professors, metges i infermers estan convocats a la vaga pels respectius sindicats els dies 25, avui, i 26 de gener, demà. Les dues mobilitzacions no són fruit de la coincidència, sinó que busquen ser un clam unitari dels serveis públics del nostre país, víctimes de retallades i escabetxines des de fa anys, les quals no només no s’han revertit, sinó que s’han vist agreujades de la pandèmia fins ara. El sector educatiu reclama un pacte d’estabilitat pels interins, una revisió de l’avançament del calendari escolar i la recuperació del primer complement salarial als sis anys i la reducció de dues hores pels professors de més de 55 anys. Per la seva banda, els sanitaris demanen una ampliació de personal que reverteixi la sobrecàrrega assistencial que pateix el sistema sanitari, així com millores en les jornades laborals i els salaris. Al cap i a la fi, tots ells estan reivindicant allò que hauria de ser primordial en un estat del benestar: cuidar a aquells professionals que ens cuiden a totes i tots.
En la batalla de retrets entre els partits dels darrers governs sobre qui té la culpa de l’erosió permanent que pateixen els serveis públics qui més malparat en surt sempre és el ciutadà. Malgrat la voluntat pressupostària de revertir-ho, la sensació generalitzada –i no només per part dels professionals– és la d’un excés de mancances constants en el dia a dia a les escoles i instituts o en l’atenció primària, per posar-ne un exemple. Des de la darrera crisi econòmica no hi ha hagut en la població una mostra real i evident que la situació anés a millor, ans al contrari, la normalització de la precarietat dels serveis públics ha acabat esdevenint crònica.
Tanmateix, l’escac i mat per ambdós sectors tingué lloc durant els mesos més durs de la pandèmia, els d’un confinament on ningú sabia qui portava el timó i cap on es remava. L’oportunitat (sorgida de la necessitat) d’invertir no només diners, sinó també recursos en capgirar totes aquestes carències es va deixar escapar mantenint unes condicions insostenibles tant en la sanitat com en l’ensenyament primari i secundari. Aquestes jornades de vaga poden ser interpretades per a molts com un obstacle en el seu dia a dia –a ningú li agrada anar a un centre sanitari amb serveis mínims–, però no hem d’assenyalar cap al costat equivocat. El suport als nostres sanitaris i professorat no es demostra únicament aplaudint des dels balcons com molts feien durant el confinament, es demostra confiant en els serveis públics del nostre país i exigint als nostres representants polítics que hi destinin tots els esforços possibles en augmentar-ne la qualitat del seu servei.
Que coincideixin les vagues de sanitat i educació no és casualitat ni hem de deixar que siguin una altra vaga més en la llarga llista d’aquestes des de l’inici de la passada crisi econòmica. Cal defensar els nostres serveis públics i cuidar, dins de les nostres possibilitats com a ciutadans, a aquells professionals que ens cuiden, moltes vegades per sobre de les possibilitats. L’educació i la sanitat públiques han de ser el pilar de la nostra societat i reivindicar-les constantment és el nostre deure. Cuidem a aquells que ens cuiden, ara i sempre.
