Arribes al restaurant i el cambrer t’indica on has de seure. Al costat una taula llarga amb una família d’aquelles tan odiables que tenen com a objectiu convertir la sala en un corral a base de crits, rialles exagerades i aquell cunyat que ha d’ensenyar un vídeo divertidíssim que li han enviat pel grup de Whatsapp de la feina i, per fer-ho, el posa a tot volum. El normal en aquest pessebre seria tenir un racó de la taula buit, reservat per a unes canalles que corren amunt i avall per tot el restaurant fent la vida impossible a la resta de comensals. Sorprenentment, estan asseguts a taula i, a diferència dels seus pares i familiars, estan completament callats i embadalits davant una pantalla. En el millor dels casos, una tauleta de segona mà que els han endollat amb algun vídeo family friendly. En el pitjor, un mòbil propi que els va cagar el tió el passat Nadal, malgrat que tenen només set anys, per a gravar tiktoks.
No seré jo qui alliçoni a les mares i pares sobre la criança dels seus fills. Tampoc pretenc parlar dels riscos per la salut que comporta estar exposat des de tan curta edat davant d’una pantalla, perquè ni tinc ni vull tenir els coneixements sobre aquest aspecte. Ara bé, és de sentit comú veure que aquí hi ha alguna cosa que falla. La facilitat amb la qual s’està abocant tot l’entreteniment infantil a les pantalles és, com a mínim, intrigant. Un infant juga, corre, pinta, balla, canta, construeix, llepa, xuta, trenca… Un infant és un ésser actiu i la pantalla tot el que ofereix és passivitat, és observar d’una manera hipnòtica que capa la imaginació i el desenvolupament fantàstic propi de l’edat centrant tota l’atenció en un vídeo o un joc absurd.
Segurament que aquestes línies han estat suficients perquè aquells que defensen el vessant "pedagògic" de les pantalles ja estiguin hiperventilant. És cert que la xarxa ens ofereix infinitat de recursos educatius per als més petits, però la derrota seria descomunal si poséssim en una balança l'aprenentatge adquirit amb una pantalla i aquell que s'ha assolit mitjançant l'experimentació, la prova i error, la imitació o el joc. Hi ha uns espais que no poden ser concebuts a través d'una pantalla, s’han de viure físicament. L'experiència de sortir un dia a la natura no té res a veure amb mirar un vídeo de paisatges de la mateixa manera que un minijoc de cuina no enriqueix ni una mil·lèsima part del que ho fa cuinar unes galetes en família, per posar dos exemples.
La llengua és un altre dels arguments amb el qual es col·loca una pantalla davant d'un infant. La llengua anglesa, eh! Sèries, vídeos i jocs perquè no fos cas que el nostre fill es quedés enrere amb l'anglès. Les acadèmies i aules de llengües han fet molt mal. El que està clar és que una llengua s'aprèn de veritat parlant-la i no trastejant una tauleta i, tal com està el pati, seria interessant que els nens i nenes comencessin aprenent la seva llengua materna abans aquesta no s'extingeixi.
La responsabilitat d'aquesta irresponsabilitat és tota dels pares i mares. Si el teu fill et demana la tauleta constantment és perquè has contribuït a fer que associï la pantalla a un oci positiu. Aquesta columna no busca ser tampoc una croada contra el món digital i els seus avantatges, però, com tot allò que pot convertir-se en vici, cal moderació. Deixem que els nens siguin nens, que s'embrutin i es facin mal als genolls i que experimentin amb el seu entorn més enllà de les polzades. La pròxima vegada que vagi a un restaurant no em molestarà tenir canalla molestant pel voltant. Voldrà dir que encara no els ha abduït la pantalla.
