La necessitat de feminitzar tots els espais de la nostra vida pública és ha de ser una exigència en els nostres dies. A les portes d’un 8 de març que ha de recuperar el caràcter massiu prepandèmic, encara són moltes les reivindicacions del feminisme i tothom és conscient que el camí per recórrer continua sent igual o més llarg del que ja s’ha assolit. La paritat de gènere en empreses, institucions i entitats és una de les proclames que encara cal reivindicar.
En aquest sentit, mentre s’està escrivint aquesta columna, el Consell de Ministres del govern espanyol està aprovant el projecte de la Llei per la Representació Paritària. Aquesta nova llei obligarà a empreses públiques i privades amb més de 250 treballadors i 50 milions d’euros de volum de negoci anual a tenir un 40% de representació femenina als equips directius. El govern-més-progressista-de-la-història també fixarà l’obligatorietat de les llistes cremallera a les candidatures electorals, tal com alguns partits d’esquerres ja apliquen actualment. Aquesta proposta de llei s’adapta a la normativa europea, que permet un temps de transició fins al juny del 2026.
Les quotes han estat àmpliament qüestionades. Són un sistema útil per garantir la paritat en un equip o simplement responen a un pinkwashing organitzatiu i forçat? Sigui com sigui, les quotes han d’existir per un simple motiu: la representació és necessària i un sistema patriarcal mai l’afavorirà. Si no forcem les coses, les coses no passen. Ara bé, els espais els han d’ocupar dones i homes per igual, però de res servirà si es continuen perpetuant els valors patriarcals de sempre. Les decisions que prenguin les dones des dels seus espais de poder han de ser també feministes, una mica com allò de les ulleres liles. El feminisme ha d’esquitxar les lleis, les normes, les sentències, les conclusions i totes aquelles decisions que s’hagin de prendre en qualsevol espai. Només d’aquesta manera la paritat obligada tindrà els resultats que es busquen.
Si formeu part d’algun organisme, empresa o entitat on les dones han assolit ja aquests espais de decisió, no us caldran motius per saber què passa quan les dones lideren. Només d’entrada, es té el doble de possibilitats i visions que quan només hi ha homes encapçalant la institució i, d’aquesta manera, com a mínim, les coses ja es faran d’una altra manera. Està demostrat que si les dones manen, existeix una major empatia cap a la resta de companys, així com una preocupació major per les cures i el benestar de la resta de persones de l’organització. Fins i tot, en una escala més global, la participació de dones en processos de pau —cosa que ens interessa ara més que mai— ha esdevingut cabdal per tal que aquests s’assolissin.
Els carrers avui es tornaran a omplir, no hi ha cap dubte, però no serà suficient si aquesta ocupació no es tradueix als llocs de poder rebentant el sostre de vidre que encara existeix a la majoria d’organitzacions. És més que evident que quan manen les dones, tothom hi surt guanyant. Així doncs, que manin les dones!
