El passat divendres tornava a casa després de l’habitual caminada diària, i tot d’una se’m va representar una escena força colpidora —que no deixa de ser una percepció personal; no sé què en pensarà el lector!—. Al barri hi ha algunes grans superfícies que, en acabar la jornada, treuen en algunes de les vies més transitades de Lleida un contenidor amb articles d’alimentació i altres que no s’han venut.
En aquell moment hi havia dues senyores abocades al contenidor, recollint barres de pa i altres productes d’alimentació. A uns escassos quatre metres, podies veure un establiment de restauració amb la terrassa i l’interior a vessar de clients... Era divendres, i la majoria de persones semblaven totalment alienes a l’escena que s’estava produint.
Reprenent el retorn a casa, al portal d’una entitat financera —paradoxa!—, un jove es feia un entrepà amb les restes que havia aconseguit al ‘beneït contenidor’. Reitero: segurament el relat no té res d’estrany ni rellevant per la majoria de lectors, però hom va reflexionar sobre l’escena, pensant si seria el futur que esperava a aquesta societat postpandèmica, i supervivent del bel·licisme de les grans potències mundials.
La imatge de les persones abocades a una situació de precarietat pel nou sistema econòmic mundial se’m va gravar a la retina. Però jo també em preguntava si aquella escena podia haver provocat, en les persones que estaven gaudint de la vesprada del divendres amb famílies i amics, alguna conversa profitosa al respecte.
Crec que, en el millor dels casos, podien parlar dels polítics i de les seves actuacions, dels preus de les energies, dels carburants o dels aliments de primera necessitat. Però més enllà de la conversa més o menys acalorada, tot tornaria al conformisme habitual.
I és aquesta la reacció de la ciutadania catalana i espanyola que no puc entendre, aquest immobilisme davant la pressió fiscal i dels preus al consum, que cada dia escanya amb més ferotgia. Fins quan suportarà la ciutadania aquesta situació? Hi haurà algú que encapçali la revolta? O som tan ingenus que esperem la solució de les administracions?
