Quina frase més cabrona, Josep Maria, no sé què dir. Possiblement, aquest ha sigut un dels grans dèficits d'aquests darrers mesos, i no t'ho vull retreure perquè també he volgut fer l'acte de posar-me en la teva pell... Cosa que és impossible, ja que només t'ho pots imaginar. Però de la mateixa manera que havíem compartit llargues tertúlies, converses i bones estones, hauria volgut compartir amb tu més moments, perquè això és el que comporta estimar.
Saps que crec, Perelló? Que tu no volies traslladar el teu patiment als del teu voltant, perquè tu ets així. Has lliurat la batalla amb la bèstia tot sol... I aquesta és una altra. A coratge tampoc no et guanyaven. Bé, amb això hi té una mica de culpa la Marina, oi que sí? El tàndem amb aquesta dona crec que va ser essencial per superar la primera escomesa, que va ser dura.
Escoltar com la madona et deia: però tant que me l'estimava i tant que ens hem estimat; així i tot, mira, mentre hem estat aquí, prou que ho hem aprofitat... No obstant això, encara ens tocava aprofitar-ho uns quants anys més, primer trencava el cor, i segon, constatava que la simbiosi Marina - Josep Maria ha sigut el sentit de les seves vides. Era aquesta manera de ser que es contagiava i anava teixint una enorme teranyina de grans amics.
Una de les coses que més m'havien sorprès sempre del Josep Maria era la capacitat d'absorbir cultura, lectura, música, cinema i l'experiència que en treia dels seus viatges pel món, amb quina passió explicava les seves experiències. Un bon llibre, una òpera, un concert, una visita... Tot podia ser motiu d'aprenentatge, d'absorbir tot allò en el que trobava satisfacció... I si no tenia aquest punt de bon gust, no calia perdre-hi temps.
Ara semblarà petulància, però el Josep Maria, i el Jaume han sigut prescriptors de moltes de les meves lectures; així i tot, en el tema cinema i música ens havia costat més posar-nos d'acord... La bèstia i l'epidèmia va trencar les llargues tardes de tertúlia a vora el foc de La Ponderosa, aquelles tardes en què arreglaven el món i podíem, fins i tot, parlar del sexe dels àngels, què caram. Érem com una mena de lògia amb una gran quantitat d'informació que s'utilitzava de manera irònica per crear mons paral·lels, fets a la nostra mida. La Ponderosa sempre ha exercit sobre nosaltres una estranya influència, amb la terra seca garriguenca, els ametllers i les oliveres resistint les adversitats, les postes de sol, i sobretot, aquell silenci que tant explica i que tant diu del Josep Maria Perelló.
Cagontot... No vull que es trenqui aquell encanteri que tenia la nostra relació. Hem de fer l'indicible per conservar entre nosaltres el teu llegat, Perelló. Hi haurà una cadira buida en les pròximes trobades, però ocuparà aquest lloc la memòria, la ironia simpàtica i punyent amb què tractaves al món. No en tinguis el menor dubte!
Josep Maria, li dono tota la raó a la Marina, però encara ens tocava aprofitar-ho uns quants anys més. Espero que tots els que t'estimem puguem estar un xic a l'alçada per fer costat a ella, l'Anna i la resta... I ara no te'n en fotis, que ho he escrit amb el cor, cony!!
