11.05.2021 |

L’espoli i el silenci

La conversió de la Seu Vella en caserna militar l'any 1707 obligaria el bisbe de Lleida a repartir per totes les esglésies del Bisbat -a les de la Franja, també, lògicament- pintures, escultures, retaules... que vestien l'antiga catedral, d'aquí que Aragó no pot afirmar amb rotunditat la propietat de les obres d'art
L’espoli i el silenci

La segregació de les parròquies de la Franja del Bisbat de Lleida per dotar de múscul el nou Bisbat de Barbastre-Montsó va modificar uns límits eclesiàstics, dividint una unitat que s'havia perpetuat durant dotze segles. Fou Ramon I de Pallars qui primer va crear el Comtat de Pallars, fent efectiva així la independència d'aquestes terres del Pirineu del Comtat de Tolosa al 872, però a més de tenir el control terrenal, també volia celestial, d'aquí que va impulsar la creació del Bisbat de Ribagorça (al segle XI seria conegut com el Bisbat de Roda d'Isàvena), per no dependre del bisbe de la Seu d'Urgell. Amb la conquesta de la ciutat de Medina Larida –actual Lleida- el 1149, tot canviaria i la seu del Bisbat de Roda es traslladaria a Lleida.

El 1295 Jaume II va modificar els límits entre els comtats catalans i Aragó, d'aquesta manera els rius Éssera i Cinca deixarien de ser la frontera i la nova seria la Noguera Ribagorçana i la Clamor Amarga d'Almacelles, malgrat les protestes de les Corts Catalanes el 1305 al rei. Però tot i la nova jurisdicció territorial i política, el Bisbat de Lleida mantindria la unitat regional.

La conversió de la Seu Vella en caserna militar l'any 1707 obligaria el bisbe de Lleida a repartir per totes les esglésies del Bisbat -a les de la Franja, també, lògicament- pintures, escultures, retaules... que vestien l'antiga catedral, d'aquí que Aragó no pot afirmar amb rotunditat la propietat de les obres d'art. A propòsit d'això, cal recordar que fou el bisbe Josep Messeguer qui va fundar a les acaballes del segle XIX el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida, amb la intenció de brindar una àmplia col·lecció d'art eclesiàstic als seminaristes i evitar l'espoli i la venda a col·leccionistes privats, en una època que era l'habitual per parts dels religiosos de les parròquies, de vegades a canvi de diners per poder reparar els malmesos temples.

Messeguer també va aconseguir, pagant amb força diners, moltes obres arraconades i fetes malbé d'arreu del territori diocesà i de la franja de Ponent i, durant dècades, la Generalitat no solament les ha conservat, sinó que ha invertit diners públics en la seva restauració atès que forma part de la història de Lleida i del seu territori.

Aragó pateix, des de fa segles, una enorme complexitat envers Catalunya. De fet, la història, ens brinda nombrosos episodis d'una relació tensa entre els dos territoris, no només en els últims anys, sinó també en el passat, com la protagonitzada pel rei Pere III, el Cerimoniós, anomenat també "el del Punyalet". L'àlies li ve donat perquè sempre portava un punyal a la faixa, però també pel fet que la noblesa aragonesa a les Corts a Saragossa l'any 1339, el van amenaçar, fins i tot amb armes, i mig segrestat va ser obligat a signar uns documents per salvar la vida, que beneficiaven els interessos aragonesos. Un cop alliberat, en arribar al Castell del Rei a Lleida, va agafar el seu punyal i va estripar els pergamins signats a Saragossa. Els aragonesos s'aixecarien en armes, però la seva rebel·lió va ser esclafada a la Batalla d'Épila (21 de juliol de 1348).

Però si Aragó té un complex, crec que els governants de Lleida i de Catalunya, ha fet gala de deixadesa de les seves funcions. El silenci dels últims dies des de la Paeria i des de la Diputació, són esglaiadors i s'han convertit en testimonis muts de l'espoli patit aquesta primera setmana de març. Més greu és encara el que hem vist des de la Generalitat. Amb un president en funcions, que té molts punts per acabar sent el màxim dirigent català de la nova legislatura i que és aragonès de cognom, ja no sé què pensar, si és una casualitat o un designi diví.

Un cas a part el trobem a la Conselleria de Cultura, on la seva titular, mentre s'emportaven les obres de Lleida, a més de no fer ni declaracions de rebuig al respecte, va aprofitar aquella estona per liderar una acció cultural que es veu que era més important, com la presentació d'un concert en el qual, tot i la pandèmia, hi assistiran 6.000 persones que es faran tests d'antígens perquè ningú es contagiï. Titllar-ho de patètic em sembla suau.

Segurament, no els interessa res de Lleida, ni el seu art, ni els seus museus. És el que té la visió centralista de Barcelona i de la seva àrea d'influència. Per cert, del concert ja hi ha totes les entrades venudes i estarà ple. Concert ple de persones, museu buit d'obres.

L'obra de teatre és a les acaballes. S'abaixa el teló i en tornar-lo a pujar es veu un grup d'aragonesos petant-se de riure. No calen paraules per entendre el final.

L’espoli i el silenci
comentaris