Crec que la Generalitat de Catalunya, com a institució hauria de recollir els comentaris i suggeriments que estan fent algunes persones amb la finalitat de fer un pla de treball que s'anticipi a les necessitats del pacient en tot moment amb el suport de professionals que siguin experts d'aquests afers amb la màxima rapidesa (psicòlegs, integradors, psiquiatres...) i sobretot l'entorn familiar i el més proper que fan de suport.
A Lleida hi ha milers de persones que estan experimentant símptomes de depressió i ansietat, i el suïcidi s'ha incrementat i crec que no és gens bo que aquestes persones siguin hospitalitzades perquè el pacient, amb un ingrés perd la llibertat i per aquest motiu entre d'altres i davant el patiment de totes aquestes persones de ple dret crec que s'hauria d'implantar un nou model que disposi de professionals de la salut mental moderns i eficaços a domicili, com s'està fent en algunes parts del món.
Les persones amb diversitat funcional tenen cada cop més drets i això significa que anàvem malament en el passat i que estem avançant però cal més ambició perquè són capaces de viure per compte propi o amb un suport,per tant poden tenir una feina ben remunerada. També cal remarcar que l'empoderament d'aquestes persones té beneficis en altres aspectes socials i per tant trobo molt bé que els usuaris dels serveis socials que tenim aquí a Lleida es facin ressó de l'impacte de la COVID-19 en el benestar emocional de les persones.
Cal un servei de intermediació entre famílies i institucions, i que elles (les famílies) puguin ser també protagonistes dels canvis positius que es puguin produïr, sempre mirant cap a l'optimisme i l'avantguardisme. Les persones amb diversitat funcional són persones valentes, capacitades i perseverants que poden fer una vida normal, inclús poden fer més que els que no tenen diagnosticada cap patologia i per tant se'ls hi ha de fer un gran reconeixement en tot moment. Cal afegir doncs que, per exemple, els centres especials de treball fan una labor però segons el meu punt de vista s'hauria de procurar treballar les potencialitats de les persones amb trastorn mental a través de l'empresa ordinària excepte aquelles persones que tinguin impediments que li facin més difícil de treballar en un entorn normalitzat.
Val la pena recordar que aquestes persones tenen un patiment que no és visible, cal fer més difusió i sensibilitzar a la població que aquest tema és seriós i s'ha de solucionar, apostar cap un model on l'hospitalització sigui el darrer recurs per una persona que experimenti símptomes de malalties mentals. Aquest any la Marató de TV3 tractarà sobre aquest tema i de ben segur servirà per conscienciar a les famílies, amics, coneguts, companys de feina de les persones amb discapacitat que en la majoria de casos són més capaces que els que es pensen que ho fan tot bé. La perseverança i lluita d'aquestes persones no s'ha de menystenir sinó que cal aplaudir i crec que en un futur no gaire llunyà l'estigma desapareixerà com ha passat amb altres col·lectius com ara les dones o les persones que formen part del col·lectiu LGTBIQ+. Felicito a tots els grups parlamentaris del Congrés de Diputats, en especial al PSOE i Unidas Podemos que en els pressupostos destinaran 100 milions d'euros dedicats per la salut mental i espero que la investigació no s'aturi mai fins trobar la solució.
Tot és possible i junts i ben coordinats podem fer realitat aquestes utopies relacionades amb la salut mentaL perquè sense aquestes malalties estariem en igualtat de condicions i amb menys desigualtats socials i econòmiques.
