Amb la gestió maldestra, la manca de previsió i la irresponsabilitat d'uns, i els interessos econòmics, partidistes, el racisme i l'aporofòbia d’altres, la polèmica està servida. I el que és més greu, és el caldo de cultiu perquè continuïn proliferant discursos d’odi.
En el darrer ple municipal, el cap de l'oposició Fèlix Larrosa, alertava de la tensió que es viu a Pardinyes, una tensió atiada pels propis partits, per les sorolloses manifestacions veïnals de rebuig, els atacs contra el regidor del Comú, Sergi Talamonte, o l'assetjament contra les regidores Mariama Sall, Jordina Freixenet i veïns que no s’oposen a l’equipament.
Que el Ple s’hi posicionés en contra, amb l'argument que el model proposat no era l’adient, s’hauria d’haver evitat, perquè és un regal per als que s’hi oposaran sigui quin sigui el model.
És per això, i perquè tot no s’hi val en política, que davant d'una qüestió com aquesta hem d’exigir fermament a tots els grups municipals que per responsabilitat deixin de situar aquesta polèmica a l’ull de l’huracà si és que realment volen posar fre a la tensió. La lluita per intentar esgarrapar vots en aquest tema té conseqüències greus: deteriora la convivència, dona ales a l’extrema dreta, i mina, si és que pot ser més, els drets de les persones més vulnerables.
No podem continuar amb l’error d’anomenar aquest equipament com "l'alberg de Pardinyes". Una proposta d'aquestes característiques no és de cap barri concret sinó que forma part de l'entramat de serveis i recursos de tota la ciutat. No parlem de la Seu Vella com la Seu Vella del Centre històric, el Camp d'Esports de la Zona Alta o el Centre penitenciari de Ciutat Jardí. De la mateixa manera, tampoc podem contraposar diferents drets i serveis. La defensa legítima d'una residència per a gent gran, no pot anar en detriment d'un dispositiu d'acollida per persones que es veuen abocades a viure al carrer. Algunes, després de dures jornades de treball perquè els seus contractadors no compleixen el conveni agrari.
David Bondia, síndic de greuges de Barcelona i expresident de l'Institut de Drets Humans de Catalunya, sempre recorda que els drets humans són inherents a les persones. Les institucions han de treballar per garantir-los, tant a la gent gran, com als temporers i persones sense llar, perquè així ho recull la legislació i perquè els drets són indestriables. L’administració també està obligada a fer complir als contractadors les seues obligacions amb els treballadors temporers i a destinar el diner públic a fins públics no a privats.
Qui defensem els drets humans -i humans vol dir per a tothom-, hem de donar suport a recursos per a tots, també als d'atenció per als nostres avis i àvies.
Però han de ser recursos públics accessibles per a tots que no estiguin en mans d’una fundació privada que n'obtindrà un benefici privat.
El compromís del consistori anterior amb la residència d'avis, que alguns han recuperat 14 anys després -no sabem si perquè fins ara no feia prou falta-, no era un servei públic, sinó accessible només als que s’ho poguessin pagar.
Els que estem per la defensa dels drets humans i l'acollida digna no podem acceptar el discurs que fa elegir entre alberg o residència. El debat específic sobre quin és millor model d'atenció a les persones, ha de ser un serè i constructiu amb la ciutadania, amb experts i amb la participació dels futurs usuaris, però sense cap concessió ni al racisme ni a l’aporofòbia, es disfressin com es disfressin.
Són comprensibles els dubtes, els neguits i les pors al voltant de l’alberg entre el veïnat del barri on s'ubicarà. El desconeixement sobre la realitat dels treballadors temporers o el sensellarisme i els estereotips i prejudicis, ens fan caure en posicions esbiaixades que no tenen a veure amb la realitat. A tall d’exemple, quan es parla del "macroalberg de temporers" desconeixem que equipaments equivalents de pobles de la plana tenen capacitats similars i no suposen cap inconvenient. Per què un alberg per a 100 temporers està sobredimensionat –com diu l’oposició a Paeria- però no una residència d’avis?
L’oportunitat perduda pel govern municipal en no confeccionar des de l’inici una proposta que unís grups polítics i socials o el fracàs posterior de l’audiència pública, no ens han d’aturar per continuar treballant per una ciutadania més inclusiva, tolerant i cohesionada. Menys soroll, menys sectarismes, i més feina per construir una societat que garanteixi els drets de tothom.
