20.10.2021 |

L’oblit sobre el President Macià

La ciutat de Lleida és un perfecte exemple de l’oblit entorn del President Macià, una avinguda duu el seu nom, situada entre el pont vell i la rambla Ferran, només senyalitzat per dues plaques amb el nom del carrer, però sense cap mena d’explicació ni contextualització
L’oblit sobre el President Macià

Aprofitant la campanya de la plataforma Salvem Casa Vallmanya que vol salvaguardar l’antiga casa de la família De Mier, després dels Lamarca i, finalment dels Macià, a Alcarràs, deixeu-me que us acompanya al llarg d’una història ben trista. L’any passat, gràcies al finançament de l’Institut Ramon Muntaner i el Centre d’Estudis de les Garrigues, vaig dur a terme una recerca sobre la mort del President Macià i els seus vestigis i llocs de memòria a les terres de Ponent. Els resultats són demolidors. Anem-ho a veure.

En tota la demarcació de Lleida només hi ha 38 usos del nom del President en l’espai públic, ja sigui en el nomenclàtor o en noms d’equipaments com escoles i poliesportius. Tenint en compte que la província aglutina fins a 229 municipis això significa que Macià no té cap mena de presència pública en més del 80% dels nostres pobles i ciutats. Si ens fixem en l’altra gran forma d’homenatge que abunda arreu, les estàtues, descobrim que només n’existeixen dues en les tretze comarques lleidatanes, a les Borges Blanques i a Guissona. Les dues, per cert, víctimes del vandalisme i d’agressions feixistes de forma més o menys recurrent, com també passa amb els monuments al President Companys.

D’entre tots els espais de memòria vinculats al President Macià, en voldria destacar uns quants. En primer lloc, la casa de Vallmanya, on Macià hi va fer, sobretot, vida en família, però també s’hi va formar intel·lectualment amb llargues hores de lectura, i segur que també hi forjà diverses accions polítiques abans d’exiliar-se el 1923. Com a President de la Generalitat hi arribà a cel·lebrar reunions d’alt nivell del govern autonòmic, i diverses trobades polítiques del republicanisme lleidatà tingueren Vallamanya com a protagonista. En segon terme, a Puigverd de Lleida es conserva l’antic dipòsit d’aigua realitzat amb la tècnica constructiva del formigó armat, de la qual Macià i els seus germans en disposaren de la patent durant un temps, importada de França. Així mateix, cal destacar el Pont vell o Pont del President Francesc Macià de Seròs, inaugurat el 1932 durant el seu mandat presidencial. Tristament, la fàbrica Viladés d’Alfarràs ha estat parcialment enderrocada i caldrà molt d’esforç per a revaloritzar l’espai i recuperar-lo com a part del nostre patrimoni.

Finalment, un capítol a part mereixen els casos de les Borges i la ciutat de Lleida. D’una banda, a la capital de les Garrigues la memòria del President Macià hi és omnipresent. Comptem amb una Avinguda i un Poliesportiu que porten el seu nom, a més d’una estàtua, i diversos espais de memòria que encara es conserven (però sense senyaltizar) com el Centre Demòcrata i Republicà, on bullia el macianisme polític, o cal Segarra on el fundador d’Estat Català va fer el primer discurs en tornar de l’exili el 1931 davant d’un públic fervorós. Però segurament allò més destacat és l’Espai Macià, un centre d’interpretació dedicat a la figura de l’Avi i que, a poc a poc, va recollint documentació i intenta difondre la història de la seva vida personal i política. Amb tot aquest patrimoni històric seria imprescindible crear una Ruta Macià de Ponent, una oportunitat per al turisme memorial que la recuperació econòmica no hauria de deixar passar.

En canvi, la ciutat de Lleida és un perfecte exemple de l’oblit entorn del President Macià. L’Avinguda que duu el seu nom és invisible i, malgrat la centralitat, hom no és capaç de situar-la ben bé en el mapa en un tram siutat entre el pont vell i la rambla Ferran, només senyalitzat per dues plaques amb el nom del carrer, però sense cap mena d’explicació ni contextualització. La casa que fou de la família Lamarca, situada al carrer Canonge Gonzàlez, anomenada dels ferrors, per les reixes d’aquest material que hi havia en la seva entrada posterior, ja no existeix, i ni un trist plafó explicatiu ho recorda malgrat que Macià hi visqué durant bona part de la seva vida professional i política. D’homenatges a Macià, a la capital del Segrià, tampoc se’n fan per part de les institucions, un oblit difícil d’entendre però ben fàcil d’explicar.

Al llibre Repressió econòmica i franquisme, de Conxita Mir, Fabià Corretgé, Judit Farré i Joan Sagués, s’hi explica com la família del President havia estat perseguida per part del Tribunal de Responsabilitats polítiques franquista. S’obrí expedient a tots els seus familiars, com a Maria Macià acusada del terrible crim de “ser hija de quien era”, o a Eugeni Macià, una criatura que havia mort prematurament a l’edat de tres anys. La finca de Vallmanya d’Alcarràs fou trossejada per Falange i l’implacable acció de l’Instituto Nacional de Colonización. I, tanmateix, la memòria del President Macià perviu. Milers de pàgines en articles de diari i llibres de memòries dels seus contemporanis el recorden. D’ell n’hem localitzat textos d’Antoni Rovira i Virgili, Margarida Nelken, Ramon Fabregat, Humbert Torres, Jaume Aiguader, Marcel·lí Domingo, Lluís Companys, Pere Coromines, Carles Soldevila, Ventura Gassol, Consol Nogueras, Aurora Bertrana, Joan Casanoves, Alexandre Galí, Joaquim Folch i Torres, Maria Teresa Gibert, Josep Irla, Roc Boronat, Maria Dolors Bargalló, Ferran Zulueta, o Miquel Ferrer, entre d’altres. Amb tant de record, com ens hem pogut permetre tant d’oblit? Quaranta anys de dictadura i quaranta més d’autonomia potser hi han tingut alguna cosa a veure?

L’oblit sobre el President Macià
comentaris