Sabem, de fa anys, què els passa als boscos d’aquest país. Sabem que tenim un territori cada cop més vulnerable al canvi climàtic. Sabem que perdem biodiversitat a marxes forçades. Sabem que els pagesos es van fent grans i els pobles van quedant buits. Sabem que si no generem oportunitats laborals i de desenvolupament econòmic serà difícil que la gent jove s’hi quedi. Sí, ho sabem però no fem res.
Perquè només mirem més enllà de la bombolla urbana quan hi ha un incendi, una riuada, o un tornado. Aleshores tots a córrer a lamentar-nos, a enviar missatges encoratjadors, i a prometre suport i ajudes. Però tan sols dura unes hores, dies a tot estirar, i ràpidament tornem a la percepció del territori com un decorat de cartró pedra. I així anem repetint aquest cercle viciós. Desconeixement entremesclat amb hipocresia.
Hem d’entendre d’una punyetera vegada, ciutadania i administracions, que l’incendi forestal de Santa Coloma de Queralt, igual que la resta de grans incendis que hem viscut i viurem, no és res més que una de les moltes senyals d’alerta que alguna cosa no estem fent gens bé, des de fa dècades.
Necessitem ser conscients que els boscos i camps no només són un escenari on tirar-se fotografies i un lloc on produir aliments. Són ni més ni menys que el 90% de la superfície de Catalunya, i resulten imprescindibles per al benestar, per a la vida de tots i totes, i si algú ho dubta, que busqui la definició de “serveis ecosistèmics”.
Però actualment els pagesos i ramaders representen només l’1,4% de la població activa, tot i que han de gestionar el 90% del territori, del qual totes i tots depenem
Necessitem més pagesos i pageses, més ramaders i ramaderes. I perquè això passi necessitem, imperiosament, transformar el model agroalimentari: tot allò que passa amb relació a la producció, transformació, i distribució dels aliments que consumim. Només així hi podrà haver de nou més persones que visquin del territori i en vetllin.
I és que les evidències cientificotècniques són molt clares. Només si construïm un model agroalimentari basat en petites i mitjanes explotacions agrícoles, molt diverses, amb la incorporació de nous cultius mitjançant espècies i varietats que actualment estan en desús, i gestionades de forma veritablement sostenible, aconseguirem que hi hagi més pagesos i ramaders al territori.
Si seguim amb el model agroalimentari actual basat en la globalització, en la uniformització de l’alimentació i dels cultius, i en l’especulació econòmica, ja sabem el que ens espera: un territori buit, uniforme, empobrit, cada cop menys divers i cada cop més susceptible als grans incendis forestals
Canviem el model sota el qual produïm i consumim aliments perquè només així podrem ser més resilients al canvi climàtic, mantenir els paisatges i la biodiversitat, afrontar el despoblament rural, i generar noves activitats econòmiques lligades al territori. Reptes, tots ells majúsculs, totalment interrelacionats, inajornables, i que depenen en última instància del que hi ha al darrere dels plats que cada dia posem a taula.
L’administració ha de desenvolupar, ja, polítiques clares, concretes, i valentes per poder estimular i acompanyar els canvis necessaris en el model productiu i de consum. I ha de fer-ho des de la centralitat, i amb tot el coneixement tècnic necessari. De res serveixen ja campanyes de xapa i pintura. Necessitem tocar os. Cal ser ambiciosos, tenir una mirada de futur, i decidir amb determinació i celeritat, que aquesta se suposa que hauria de ser la feina dels representants públics després d’analitzar els arguments i les evidències. I en aquest cas, tant els arguments com les evidències són inapel·lables.
Per la part que ens pertoca, els consumidors i consumidores hem de deixar de ser hipòcrites. Una etiqueta verda amb la paraula ecològic, natural o sostenible, a dia d’avui malauradament en moltes ocasions ja no vol dir res
Hem d’exigir conèixer si comprant llenties, formatge, farina, tomàquets o verdolagues estem ajudant a preservar l’activitat agrària i el territori o tot el contrari. Hem de poder saber a quin poble i finca s’ha produït cada producte, com s’ha produït, i si pagès o ramader que hi ha al darrere s’hi pot guanyar dignament la vida o tot el contrari
Necessitem tenir eines per saber clarament a què estem contribuint amb el nostre consum, i que així deixin de prendre’ns el pèl.
I és que no podem quedar-nos més temps aturats. Organitzacions, ciutadania i administració hem de remar plegats per canviar urgentment un model caduc, que fa 50 anys que arrosseguem, i que ens porta a un carreró sense sortida. Canviem-ho ja, perquè és possible, que ningú ho dubti, però tothom s’ho ha de creure i actuar en conseqüència.
