Als Països Catalans s’està esdevenint un procés intens de capitalització, concentració i industrialització de l’agricultura que porta associat un acaparament de terres. Amb la crisi financera de 2008, en la que es va produir un inesperat augment dels preus dels aliments a escala global, els agents financers globals van descobrir un nou mercat on redirigir els actius que ja no eren rendibles en un sector immobiliari en fallida.
Ras i curt, existeix un acaparament creixent de terres per part dels fons d’inversió i grans agroindústries que desplacen i arraconen la petita i mitjana pagesia.
I no ho diu la CUP ni cap pèrfid anticapitalista, ho diu la “Comunicació interpretativa de la Comissió sobre l'adquisició de terres agrícoles i el Dret de la Unió Europea” del 2017 on es fa esment, textualment que “hi ha la preocupació que les superfícies (cada cop menors) de terra cultivable s'hagin tornat vulnerables als especuladors o inversors sense escrúpols. S'han expressat temors davant l'augment de la concentració de la terra i l'especulació sobre ella i davant els seus efectes negatius en la seguretat alimentària, l'ocupació, el medi ambient, la qualitat de terra i el desenvolupament rural”.
Deia la Directa d’aquest octubre que a Catalunya, la major part de parcel·les oscil·len entre les dues i les deu hectàrees —25.085 explotacions—, les quals representen l’11,06 % de tota la superfície agrícola utilitzada (SAU) a Catalunya. En canvi, només les 1.616 explotacions de més de cent hectàrees controlen el 36,41 % de SAU.
Es evident doncs que cal una reforma agrària que ha de partir del principi de funció social de la terra, de tal manera que la possessió i ús de la terra han d’estar subordinats al dret a la terra per qui la treballa, en depèn i hi resideix amb la seva família. La terra és un bé de la naturalesa i ha d’estar al servei del bé comú. La terra no és ni pot ser una mercaderia.
La propietat del sòl i la producció d’aliments són un element estratègic i d’interès comunitari que no pot continuar en mans dels mercats i de l’especulació, i per això la Generalitat ha de tenir un paper absolutament actiu, sense excuses, en la seva defensa.
Es urgent i no admet demora aturar l’especulació i el model depredador dels espais agraris.
Hem d’evitar l’especulació i garantir l’ús a perpetuïtat del sòl agrari, facilitant l’accés de persones que volen dedicar-se a l’activitat pagesa, evitant que els grans tenidors i fons d'inversió es facin amb el control de les terres desplaçant la pagesia familiar.
Per tot això la creació d’un banc de terres per ús agrícola es vital i nosaltres ens hi hem compromès. Com? A través d’una proposta de resolució aprovada en el darrer ple de política general que potencia la llei 3/2019 de 17 de juny d’espais agraris tot creant una Comissió Tècnica de Preus i Valors, perquè sigui personal de l’administració qui faci les funcions de direcció i execució de l'activitat d'inspecció i control de les finques que pretenguin incorporar-se o incorporades al Registre de parcel·les agrícoles i ramaderes en desús i per tal de convertir aquest registre en un instrument administratiu i públic que incorpori les finques amb vocació agrària
Però ens queda la part mes potent, hem d’incorporar-hi de facto, les terres i drets de titularitat pública i hem de garantir que l’administració pugui participar del dret de tempteig i retracte amb fons específics per fer-ho. Per això presentarem una moció, en aquest sentit, en el proper ple del Parlament de Catalunya.
I queda molta feina, i la farem, perquè es ben senzill, es allò que deia Teodoro Flores en el pla d’Ayala del 1911, allò de la terra per qui la treballa.
