Opinió

Alcarràs, encara. Realitat i ficció

La pel·lícula Alcarràs, posa en el punt de mira del món occidental un sector que està en franc retrocés i que si no s’hi fa res, d’aquí a pocs anys ja serà història, història d’un món que s’acaba per donar sortida  a un altre, però quin altre?

Se n’ha parlat molt de la pel·lícula Alcarràs i els seus mèrits que, en general, tot Catalunya aplaudeix i la gent de Lleida més, però a banda de la meritòria pel·lícula en si i del premi aconseguit, el film ens diu molt més,  és una denúncia. Posa en el punt de mira del món occidental un sector que està en franc retrocés i que si no s’hi fa res, d’aquí a pocs anys ja serà història, història d’un món que s’acaba per donar sortida  a un altre, però  quin altre ?

L’argument  ens explica part d’aquest futur: la família es retroba aquell estiu per fer la darrera collita de fruita perquè ben aviat arrencaran els arbres i el seu  camp es llaurarà  de plaques solars i de torres MAT, saben que  que no poden viure de la terra . Penso, francament, que aquesta és la raó de ser de la pel·lícula, alertar a tot occident,  d’un procés de decadència de l’agricultura tradicional, no solament a Alcarràs i a Catalunya, sinó arreu dels països desenvolupats, i el premi a la Berlinale ben segur que ho va tenir en compte i es van sumar a la denúncia, cosa que és d’agrair perquè indica que no estem sols. Però en alguns països d’Europa, sabedors de la importància que té el sector agrari per al país,  han trobat la manera de donar futur a l’activitat a través, com diu Pep Riera,  d’un «model intervencionista  de l’estat i de franca protecció de la pagesia, com passa a França o la protecció i manteniment de mercats locals i la venda directa  com passa a Alemanya»,(1) pensant, segurament, que mantenir el rebost ben proveït és una assegurança de vida.

Foto Quim Estadella
Foto Quim Estadella

A Alcarràs els parcs projectats ocuparan prop de 800 hectàrees de sol cultivable, això ha generat un gran descontentament i malestar a la població. Al resum de l’entrevista que publicà el diari  Segre  el dos de gener, l’alcalde, com sempre,  només diu obvietats sobre la pel·lícula i evita mencionar el parc solar que commina la família de ficció a deixar la terra.  En una entrevista a Radio Ponent al programa «Aquí a ponent» el dia 25 de febrer de 2022 que la Maria Lara fa  a Manuel Ezquerra, actual regidor de l’Ajuntament,  admet que no es va informar els afectats i es lamenta que hi hagi hagut tants malentesos,  provocats per la no informació. El regidor comenta que el consistori cobrarà pel macroparc 1’5 milions d’euros més l’IBI anual corresponent amèn d’altres beneficis que no ha vist ni ha pogut analitzar ningú, només ells. Qui diu Alcarràs, diu tot el ponent lleidatà, també a Tarragona i Girona perquè les propostes de macroparcs i línies d’alta tensió s’estendran arreu.

A banda dels previstos al territori, hi haurà les línies de transport amb torres de 60 a 90 metres d’alçada provinents del Marroc o de l’Aragó per vendre electricitat a Europa. Ni crearan llocs de treball ni abaratiran el cost de la llum, trinxaran el territori i prou. I quan les plaques siguin obsoletes, qui les traurà? No és només un problema d’Alcarràs, és un problema de tothom. No s’entén que després de destinar tants recursos a crear noves zones de regadiu, com el Segarra-Garrigues per exemple, es malmetin les terres posant-hi macroparcs o línies MAT.

Lleida té la sort de ser agrària i ramadera i de tenir la natura a tocar. Poblacions petites que viuen envoltades de verd i de colors a la primavera. És el nostre valor que també té el seu rendiment econòmic amb els cultius  que volen ser de qualitat i de proximitat i amb l’entrada a l’alça de l’agroturisme. Però amb això no n’hi ha prou, caldria poder viure de la terra com tantes vegades han reclamat els sindicats agraris com UP, JARC, ASAJA... també caldria potenciar la indústria local de derivats de productes agraris i ramaders, tot menys malvendre o llogar el camp als oligopolis de les elèctriques que només els interessa el negoci i l’especulació.

 L’alcaldia d’Alcarràs i totes les alcaldies i l’administració catalana globalment, caldria que fessin trinxera amb aquesta idea: salvar la terra, la seva economia, la seva gent, reclamar estructures consolidades i preus justos i garantits  pels productes, des del blat a l’olivera, des dels horts  als presseguers. És la nostra manera de viure, el que ens dona identitat i que ben portat i reivindicat ens albira un futur d’esperança, ara que, dissortadament, l’alimentació i l’aigua seran els punts d’inflexió d’un demà que  es pronostica complex: la crisi alimentària és a tocar. Hem de perdre el que ja tenim? No té sentit. 

L’esperit de la pel·lícula Alcarràs va per aquest camí, és una pel·lícula d’afirmació, d’amor pel territori, però també de denúncia i de reivindicació d’ un món que s’acaba i que té molt per oferir. El deixarem morir?

Eulàlia Solà (Membre de Plataforma Lleida Contra la MAT i els macroparcs eòlics i solars)

Comentaris