De Felip V, a Felip VI, encara que només els separa un número ordinal, esperem que hi hagi una distància abismal. Però el fet que els seus pares escollissin el mateix nom d’aquell avantpassat, no m’acaba de fer el pes. (Encara que el xicot no en tingui cap culpa). I ja que aquestes dies hem parlat prou de la monarquia he escollit un altre tema.
El número 14 als catalans ens treu de polleguera. No importa de la centúria que sigui, totes ens exasperen.
La relativitat del temps és sorprenent, s’estira i s’arronsa com un acordió. Una experiència viscuda igual la podem sentir propera i recent i a la vegada llunyana i remota. Dic això tot recordant la meva padrina, la seva memòria igual puc sentir-la a prop o llunyana. Ella va néixer l’any 1880. Prou ens ho recordava que havia nascut l’anterior centúria. Però ara el que vull posar en èmfasi és una reflexió seva que de tant en tant ens repetia amb orgull. La Mancomunitat era una gran cosa.
Sí, ara, estem de celebracions. El primer centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, quan fou elegit com a president Enric Prat de la Riba. La nacionalitat catalana, així ell la definia, va tenir una gran importància política, social i econòmica perquè va significar el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol, des de la desfeta de 1714. Amb un gran objectiu, que tots els ajuntament disposessin dels serveis d’escola, biblioteca, telèfon , carretera i policia.
... I torno a la padrina. Aquests eren els seus números: cada tres generacions tenim una centúria. I si fins a set generacions arrosseguem al nostre ADN, trets genèrics, que marquen distintius personals deia que ella se sentia molt identificada amb el calvari que els catalans van patir el 1714. Total, només li calia recular dues centúries. Sincerament jo també puc recular tres centúries i honorar aquells besavis i rebesavis que patiren aquella repressió que els fa fer sofrir aquell Borbó Felip V quan els va prendre les llibertats .
Un tertulià deia, fa pocs dies, que estava cansat i avorrit amb tanta saturació pels molts actes que es feien amb motiu de la commemoració del Tricentenari del 1714. A mi no em fastigueja, tot el contrari. El reconeixement pels nostres avantpassat que van suar sang i aigua pel poble català mai em saturarà. Crec que ens honora commemorar el tercer centenari de la fi de la Guerra de Successió, la qual va suposar la supressió de les nostres institucions, de les nostres llibertats i dels nostres drets com a nació
I encara hi afegiria unes paraules més per a l’esmentat tertulià. Al pas que anem, si hem d’esperar una altra centúria fins al 2114 per poder exercir el nostre dret a decidir, no li sembla que ja tots farem malves ?
