01.12.2022 |
Ramona Sanfeliu
20:10
24/07/13

Elogis al davantal

Potser hi queda, encara, alguna que altra reminiscència, però, espero i desitjo poder veure tots els nostres néts fen ús del davantal com la cosa més habitual i natural del món.

Elogis al davantal

En una sobretaula molt amistosa un comensal elogiava les qualitats     culinàries de l’amfitrió de la festa:

- No em negareu que amb aquests cargols a la gormanda no ens hi hem llepat els dits !

I un altre continua:

- A mi la paella d’arròs em surt un 10.

I un altre:

- No hi ha res com la meva fideuà.

Cap volia quedar enrere, el seu prestigi es veu que quedava malmès.

- Doncs mireu, els meus calçots podrien competir amb els millors que mai s’hagin fet a Valls.

I així anaven desfilant les seves particularitats culinàries. Fins i tot un altre, tot fanfarronejant va afegir-hi:

- Els meus ous ferrats són únics, pel seu punt exacte de torradets.

I jo em pregunto, quants dels assistents és cada dia a la cuina i fan verdureta, fregeixen el peix o es posen el davantal i freguen els plats?. A aquests senyors que tres vegades a l’any fan una demostració per deixar bocabadats als seus contrincants els aplicaria el refrany Una mosca no fa estiu. Però, avui del que es tracta és d’aclamar el davantal, així que canviem el xip.

Reconec que els qui no tenim el do de la poesia tenim una greu mancança. Estava capficada, en volia una pel davantal, i no sabia com fer-ho. Però molt fàcil ho he pal·liat, gràcies a dues estrofes d’una bella poesia de Francesc Pascual: Darrera de la porta de la cuina,/en el penjador de les bosses i els draps,/encara hi balanceja el davantal verd/que la mare portava el darrer dia,/ningú gosa despenjar-lo i fer-lo fonedís,/malmetent el deix de la seua presència.

Lo vell davantal, avui un dolç record,/era símbol de submissió, per fi vençuda !/no vull tanta vergonya ni oprobi/ per a la nova esperança que floreix,/ni trobi aquell pecat adob,/ni mínima crescuda en camps de casa.

No és tan senzill, creure o no creure, hi ha múltiples possibilitats. Per  exemple: jo de vegades crec que el davantal serà tan habitual que se’l posin les nostres nétes, com els nostres néts. En canvi, d’altres, penso que la meva longevitat no em deixi gaudir de veure acabada la discriminació sexista del davantal. Avui, amb aquestes quatre ratlles, volia ovacionar-lo, ja que sé de bona tinta que en les parelles joves a l’home li és igual planxar, cuinar o fer la bugada. Era als meus vells temps que l’educació ens tenia ben discriminats. Potser hi queda, encara, alguna que altra reminiscència, però, espero i desitjo poder veure tots els nostres néts fen ús del davantal com la cosa més habitual i natural del món.

I per acabar recordem una important i cèlebre frase: La Humanitat necessita dues ales, la de l’home i la de la dona, i fins que les dues no estiguin igualment desenvolupades, la Humanitat no podrà volar.

Elogis al davantal
comentaris