“El peix al cove”, “La puta i la ramoneta”, “SI no ens voteu, vindran els altres”, “ No passaran”, “Junts podem” ... Tots aquests eslògans, molt bonics, però si no es posen en pràctica, de ben poca cosa serveixen. La padrina deia que els polítics tenen “el pic afilat”, però sí que pràcticament podríem dir que quasi tots tenen el do de la paraula, en fi que et deixen amb la boca oberta, però nois, per poc que furguis aviat hi apareix algun llautó.
A la famosa màxima: “Si vols fer una truita, has de trencar algun ou”, no sé si a alguns polítics els hi costa posar-hi els cinc sentits.
I ara podem aplicar el paral·lelisme amb la vida diària, amb vivències personals que ens haurien d’ésser alliçonadores.
Un alumne no aprèn a redactar fins quan no ha fet un bon nombre de redaccions. Amb molts exemples significatius podríem seguir: fer poesies, dibuixar plànols, fer macramé... però no val la pena que segueixi, més clar que l’aigua.
Passarem a un exemple més punyent. A una mare que ha perdut un fill no li serveixen les paraules de consol. Només la persona que ha passat un tràngol semblant a ella pot sentir el mateix. Totes les paraules que li podem dir no poden expressar el dolor que ella sent amb aquella dolorosa pèrdua.
Permeteu-me un exemple més que per proper podríem dir que parlo amb coneixement de causa. És cert que ell pot fer gala que domina les tasques de la llar, però hi ha un tema que li resulta espinós. Jo li dic: No ho facis com els polítics, les paraules no serveixen, calen mans i mànigues i la cosa sortirà planxada.
No sé per què em queixo quan tots sabem que n’hi ha que presumeixen de xefs i no saben fer un ou ferrat.
I seguim: posar la rentadora cap problema, prova superada. Però a l’hora d’estendre la roba, què passa? Penjar cada peça amb una agulla o dues... les convenients ja són figues d’un altre paner. Si no fa vent la cosa es simplifica al màxim i no passa res.
Doncs bé, escampar la roba sense ordre ni concert, així pengim-penjam, mig amuntegada i algun manyoc no serveix, ja que a l’hora de passar alguna peça per la planxa en pagues els plats trencats.
I ara posem-nos seriosos. Els drets dels infants són inalienables, irrenunciables, innats i imprescindibles. Aquestes paraules que figuren en el decret dels Drets Humans dels Infants sembles escrits amb lletres d’or, i molt bla, bla, bla, en favor dels nens, però els informes de L’UNICEF sobre pobresa infantil són desoladors.
Ja sabem que Felip VI ha de regnar i no governar, però entre els tants missatges de respecte, entesa i convivència que ens transmet, no hi hauria d’haver un espai per algun fet, gest o un bon senyal envers Catalunya?
Fets i no paraules aquest és el quid de la qüestió.
