No sé si és bo viure al límit de la capacitat d’assimilació de la informació que rebem: crisis i més crisis, política, independència, economia... A mi, tanta informació m’asfixia. Així que avui, permeteu-me una pregària d’Any Nou de Jesús Huguet, que vaig llegir al full Parroquial: Ensenyeu-nos a ser bons./ Però bons de veritat./ Amb la bondat del pa, que a tothom/ agrada i mai no cansa./ Bondat que no sigui ni trista i avorrida,/ sinó que irradiï coratge i alegria.
Els tres qualificatius de la poesia anterior: bondat, coratge i alegria són tan adients al Papa. L’esperança que representa Francesc podria canviar aquest signe del temps? Ja ho veurem.
De moment, el seu llenguatge planer, la seva proximitat i calidesa ens ha captivat. Igual és posa un nas de pallasso per apropar-se als nens, com afirma: "Si una persona és gai i té bona voluntat, ¿qui sóc jo per criticar-lo?"
La seva lluita per a una església millor és admirable. No es talla ni un pèl a l'hora de posar en dubte els eterns tabús de l'Església. Certament s’hi escarrassa per connectar, però no sé si li fan massa cas.
De notícies sorprenents sobre el Papa Francesc en podem llegir cada dia, però ara com un conte de Nadal de Dickens parlarem de la Misericordina. No sé si ho recorden. Era un dia durant el res de l’Àngelus que Francesc recomanava amb to divertit i espontani una medicina espiritual que fa bé al cor, a l’ànima i millora la vida. Els fidels molt sorpresos van ser obsequiats amb una capseta on hi havia uns rosaris, amb instruccions per a resar-lo en quatre idiomes. Suposo que seria criticat... però de moment ell aconsegueix ser més proper als joves, als malalts i als necessitats, i no distant com altres Pontificis.
Podria salpebrar l’article amb algun pecat gros, que l’església també té, però ni la sal ni el pebre són condiments adients a la meva dieta.
Ja sé que parlar de rosaris, no quadra, però recordo quan els nostres avis, a les vesprades d’hivern a sota el llum d’oli, algun en resaven. Sense llum, sense tele, sense ordinadors...el que sí hi havia era moltes famílies nombroses. I recordant aquells vells temps, tal vegada quan el somnífer allà a les quatre de la matinada ja acabat l’efecte, hauré de provar amb la Misericordina. Sempre em queda el recurs d’escriure però el meu home diu que ja tenim totes les parets empaperades.
Aquella cantarella repetitiva o monòtona potser no és mal sistema per induir la relaxació i fer venir la son. I com sabem que l’ésser humà necessita reptes, provaré amb santa i salve. Amb l’afegitó que com tot factor psicològic pot ser influent.
Que tornés un temps d’espiritualitat pràctica, és igual si som cristians catòlics, protestants o evangèlics, musulmans, hindús, agnòstics o ateus, crec que seria bo per a tots. I tal vegada faríem societats més justes, lliures i democràtiques.
A les dèries que avui m’he entortolligat, la meva padrina ho acabaria amb el seu toc de saviesa: “Fes bé i no facis mal que altre sermó no et cal”.
