“Soñar no cuesta dinero”. Sempre m’han agradat i m’agradaran els refranys en castellà. Dic això perquè en els meus somnis, tot d’una, pataplaf !!! es gira una truita. Sense ser més explícita crec que ja endevineu on rau el motiu. I quan desperto l’instint em porta a un interrogant: L’estat espanyol respecta d’igual manera la llengua català com aquí es fa amb el castellà ?
Catalunya sempre ha estat el motor per estirar Espanya, però ens en hem cansat. Parlant la gent s’entenen. És una llàstima no saber viure la pluralitat com a riquesa, i no com a problema.
Amb perversitat les coses no van bé per a ningú. Anar a maldades a la vida, fa que tard o d’hora les coses petin. Em direu ingènua però voldria que arribés un raig de llum perquè s’encarrilés aquesta situació.
El meu corrector ja sabeu, el Juanito diu: Quan la troca està prou embrollada, és millor tallar el fil. Jo m’hi resisteixo i busco paral·lelismes encara que potser no treuen cap a res. Siguem positius i animem-nos amb notícies com aquesta: la Comissió Europea ha escollit Barcelona com la primera Capital Europea de la Innovació per la dedicació a l’ús de noves tecnologies a favor dels seus ciutadans. Sembla que s’hagi posat de moda el concepte de ciutat intel·ligent. Segur que sabran trobar les virtuts a la tecnologia i portarà més llum que ombres.
Si s’ho pensessin bé, no els sembla que Madrid hauria de mimar a Barcelona ?
I seguim amb més optimisme. Les crítiques positives no ens podem cansar mai de llegir-les, com la que tot seguit us exposaré. En un article de Vicenç Villatoro deia: La cultura catalana necessita en els pròxims anys que hi hagi una relació cultural entre tots els territoris. El triomf del procés sobiranista no ha de significar un trencament de llaços culturals. Per tant, que Catalunya sigui un estat no hauria de trencar res. El que pot trencar alguna cosa és la reacció espanyola al fet que Catalunya sigui un estat. Però això seria culpa de la reacció, no pas del sobiranisme. I acabarem amb aquell exemple tan alliçonador: Seria com aquell jutge que culpava les minifaldilles de les violacions. El culpable és el que té la reacció irracional, no aquell que figura que la genera i després la pateix.
Els catalans som conscients que no se’ns apropa un camí de roses, ho tenim ben assumit, però també hem d’ésser optimistes i al comprovar l’estat de serenor i confiança que irradia Mas, ens ha d’encoratjar. M’agrada recordar aquella metàfora que ens deia fa pocs dies: “La consulta prevista per al 9-N es farà recordant que David va vèncer Goliat.
Però el cas és que, com més fan i diuen contra Catalunya més al·lèrgia tenim als paranys, com el de “Manos limpias” d’acusar l’ANC d’associació il·lícita i sedició.
