La "V" de votar, de voluntat, de victòria, de via, de valentia... és el símbol de la gran mobilització del proper 11 de setembre a Barcelona. Si per a uns ha estat molt ben trobat, per a altres els deu resultar ben punxegut, tant pel costat del vèrtex de l’angle com pels dos extrems. L’historial d’aquest símbol és ampli i significatiu. Personatges com Winston Churchill, Eisenhower o també Richard Nixon van emprar-lo com a signe de victòria, gest que es va convertir en una de les seves marques més conegudes. Un signe similar fou emprat en la protestes contra la Guerra de Vietnam.
Així mateix, la “V” la trobem com a signe de pau. Hi ha també un significat amb un punt de sentit de l’humor com les orelles de conill: quan es posen els dos dits darrera del cap d’algú en una fotografia. I també es pot donar el cas de qui vulgui buscar tres potes al gat. Dic això perquè no passés que l’oposició proclamés algun decret llei, d’aquells que es treu de la màniga i ens digués que la “V” que formen la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes té una forma ortogràfica que no està acceptada per la reial acadèmia de la llengua espanyola. El que sí es rellevant el que ha dit Carme Forcadell: l’important d’aquest any no és “què” es farà, sinó “com” i “per què” es farà la manifestació. Sempre, això sí, amb caràcter pacífic, inclusiu i democràtic.
I sense deixar la “V”, perquè encaixa perfectament i que em té captivada és el símbol de “Vitamines”. Sí, l’energia que ens injectarà la mobilització que organitzarà per aquest 2014 l’Assemblea Nacional Catalana.
El títol que he escollit per l’article ja sé que va a mínims, potser millor que n’hagués seleccionat un altre més ampli i contundent, com per exemple “Viu la via”. Però ja que la lletra v baixa no és alta, ni vanitosa o arrogant sinó que ella és petitona i cap al final de l’abecedari, però això no vol dir que quan ens haguem de manifestar serem moltes les persones, moltíssimes, que encara que no estiguem a Barcelona el nostre sentiment s’hi sumarà. I aquella “V” es farà vigorosa i potent perquè el sentiment del dret per la consulta del poble català és imparable (pel petit que és el nostre país, ja veureu com el nombre de dit que s’elevaran, clamant al cel, serà impressionant, commovedor).
No puc acabar sense parlar de la gigafoto, em vaig quedar bocabadada, fascinada. La fotografia més llarga i també la més esperada. Un enginy que mai s’havia portat a terme. En podríem dir tants d’elogis que aquí no m’hi cabrien, però sí ho farem amb un twitt del professor de filosofia catalana a la UAB, Jaume Aulet: “La gigofoto de la Via Catalana demostra que vivim en un Gigapaís, amb una Gigasocietat. Sabem el que volem i sabem com fer-nos-ho.
