Amb els darrers esdeveniments que s'han succeït al país, hom no pot més que creure que 300 anys no han estat suficients perquè els catalans canviem aquest caràcter, que deu estar adscrit al nostre ADN irrenunciablement.
Tan sols en els darrers mesos, la llei del ministre Wert, que atenta contra el sistema educatiu i la llengua, la pallassada del govern d'Aragó amb la LAPAO, la suspensió de la Declaració de Sobirania per part del Tribunal Constitucional, el president Rajoy utilitzant les pensions dels catalans com a argument de l'aportació de l'Estat a Catalunya, les intervencions de la caverna madrilenya, espies, Sàenz de Santamaria, Cospedal... i una darrera l'altra. I tot i així, al marge dels sectors als que han tocat la butxaca, tinc la percepció que la resta les continuem engaltant amb aquella tranquil·litat.
Amb tot aquest escenari no he pogut més que recordar aquella intervenció, un xic irreverent, del traspassat diputat del CHA José Antonio Labordeta, en què, després de les contínues interrupcions dels diputats populars, la seva paciència va esclatar en aquell "anda a la mierda" a "sus señorías".
Servidor està esperant a veure quin ha de ser el nivell d'inflamació de les parts nobles dels catalans perquè esclati el clam unitari imprescindible per demostrar que volen sobirania i llibertat per decidir el seu futur sense cap tipus de coaccions. Perquè després de totes les ingerències dels estaments de l'Estat en els drets bàsics de la societat, de l'ofec econòmic, alguns grups polítics catalans encara escenifiquen dubtes sobre el procés de sobirania.
Hom és un modest periodista de terra endins que possiblement no té suficients coneixements de política per poder afirmar o preveure què és el que s'està fent per contrarestar el joc brut dels sectors espanyols més radicals, per donar resposta al desig d'independència majoritari dels catalans. Hom voldria percebre la voluntat dels representants polítics, d'exercir com a autèntics servidors dels ciutadans, com a dignes representants de la seva confiança i no com a membres de La Política, S.A., o sigui com a forma de viure.
Els catalans no hem estat prou exigents amb els nostres representants, ens hem deixat portar per doctrines i idearis, amb la sensació que, com el Barça, sempre seríem campions, però ara la bossa ja no sona i s'ha de reconèixer que en alguns àmbits del desenvolupament hem fet tard.
S'ha encetat un procés històric que necessita la complicitat de tota la societat; no és la solució salomònica de totes les dificultats, però pot representar el punt de partida d'un nou estadi per a Catalunya, un cicle que no hauríem de tornar a recordar per una derrota, sinó com la victòria de la democràcia, el desig de tot un poble d'assolir la plena sobirania i decidir el seu destí.
Catalunya no es pot permetre una nova derrota. Les circumstàncies actuals de sensibilització i desig de projecte unitari del poble han de tenir força suficient per superar personalismes, ambicions i posicionaments polítics que permetin assolir les estructures d'Estat per avançar cap a un futur de progrés i benestar.
El poble català ha estat persistent, i ha tingut temps per aprendre dels errors i dels encerts. Així es vol fer entendre en els actes de commemoració dels fets de 1714 que està organitzant la Generalitat. Però amb tots els respectes per la història, que no s'oblidarà, l'accent i l'esforç s'hauria de posar en el present i no en el record d'uns fets que per molt que es commemorin no podrem canviar. El procés actual encara està per escriure, i dependrà de tots plegats que la història el pugui tractar com una victòria o que ens vegem obligats que algú torni a recordar aquella mítica frase de "anda a la...".
