03.10.2022 |

Acabarem amb la mala maror?

  Si hagués de definir per què escric, tindria els meus dubtes. És innegable que les situacions de la vida són canviants i els nostres quefers del dia a dia s’hi van amollant. Segur que els anys i la salut ens fan buscar passatemps per a omplir les hores, perquè tenim clar que no ens volem avorrir ni molt menys que se’ns rovellin les neurones.
Acabarem amb la mala maror?

Si hagués de definir per què escric, tindria els meus dubtes. És innegable que les situacions de la vida són canviants i els nostres quefers del dia a dia s’hi van amollant. Segur que els anys i la salut ens fan buscar passatemps per a omplir les hores, perquè tenim clar que no ens volem avorrir ni molt menys que se’ns rovellin les neurones.

Escriure per a la premsa el que anomenem articles d’opinió, sol ser activitat complementària per a l’escriptor de llibres, també els periodistes redacten textos per a l’edició del diari on professionalment treballen. Tenim comentaristes d’actualitat, crítics literaris, de política, d’art, de música... en fi, un ampli ventall de gent qualificada.  La meva col·laboració a la premsa  podria dir que és més sentimental i personal i menys producció literària.

L’Empar Moliner en el segon capítol del seu llibre “La col·laboradora” diu: El que jo faig és escriure això que se’n diu “llibres pràctics”, de manera que aporto el meu granet de sorra a la degradació imparable de la literatura.  Jo nego la seva afirmació... ara el que sí em cal fer és aplicar-la a meva ploma. Tanmateix desitjo i aspiro que la meva paperassa sigui un petit llegat per als meus néts.  

I ara entrem en el quid de l’article. Aquest onatge tempestuós actual que vivim no ens ve pas de nou, la mala maror ja fa prous anys que l’arrosseguem. Els entesos diuen que el maltractament fiscal que ha patit Catalunya el carranquegem des de la derrota del 1714 fins ara. Malestar, discòrdia, discrepàncies, incoherències, menyspreu, nedar entre dos aigües... Els símils del matrimoni que va  a la deriva, el marit possessiu que no accepta la petició de divorci de la muller, s’ha acabat el temps del peix al cove, (és que ja no hi ha més peix) o la comparació a un procés d’emancipació dels fills... totes aquestes metàfores s’han tornat un clàssic.

Ells sols es van retratant: el bocamoll d’Extremadura o els estirabots d’algun polític, l’amenaça dels tancs... l’avís de qui no es sotmeti a la Constitucióhaurà de ser jutjat per un tribunal militar, espanyolitzar l’escola catalana o la fal·làcia de les pensions... prou repetir bajanades. Déu n’hi do el desprestigi d’Espanya..., només amb el detall de la foto de Rajoy en el seu viatge a Nova York fumant-se un puro a la sisena avinguda, ja n’hi ha per a llogar-hi cadires.

Amb les ganes que ha demostrat que té el poble català per un estat propi i amb l’empenta i la manera tan digna que el timoner ha iniciat aquesta travessia, segur que temptejarem les fortes sotragades i arribarem a bon port. I sobretot pensem que, tot el que és bo costa i que cal seguir els bons consells que ens donen: fermesa, serenor, il·lusió..., perquè la democràcia és això llibertat, i només a Catalunya competeix el dret a decidir. 

Acabarem amb la mala maror?
comentaris