Quan el patetisme de pintar el rei negre semblava eradicat, el maquillatge torna a la cavalcada de Lleida, una ciutat on conviuen més de 20.000 persones migrades, bona part de pell negra. Cap d’elles mereix el privilegi de repartir caramels a mansalva i rebre una allau de somriures i cares innocents d’admiració?
Els mateixos que han convertit el maquillatge en instrument polític imprescindible irrompen sense vergonya a la cavalcada, barra de color negre en mà. Aquest deu ser el seu concepte d’interculturalitat?
Però, com ha experimentat l’improvisat Baltasar, els maquillatges són efímers i, rere seu, acaba apareixent la crua realitat, evident fins i tot davant els ulls més càndids. No hi haurà retoc que els mantingui en la seua trista poltrona partitocràtica quan se’ls esgoti el poc maquillatge que els queda per adulterar, a ulls ciutadans, polítiques que res tenen de servei públic, perpetrades per polítics que res tenen de servidors públics.
L’autenticitat s’imposarà i deixarem de veure falsos Baltasars i falsos servidors del bé públic.
