Hi ha temes que no puc, ni m’atreveixo a tocar. Avui m’aventuraré amb un d’ells.
“Cementiris i tombes”. El motiu de decidir-me ha estat el llibre que estic llegint: “Cementiri de butxaca”. És un llibre de relats curts. En ell, la paraula tomba apareix en tots els capítols. El seu autor, Ramon Solsona, un gran escriptor, amb la seva precisió d’estil i l’originalitat de les històries, fa d’aquest llibre, un cementiri ple de vitalitat i de bon humor. Ell va guanyar el premi Sant Jordi l’any 2010 amb l’obra “L’home de la maleta”. Amb això ja està tot dit.
El següent apartat va dedicat al “Cementiri Alegre” de Romania. Aquest cementiri està situat en un petit poble al nord del país, Sapânta, a la província de Maramures. Aquesta regió està bastant aïllada, protegida de moltes transformacions al llarg del temps, la qual cosa, li ha fet conservar les tradicions.
Amb l’artesà Ioan Stan Patras (1908-1977) va néixer una cultura dedicada a esculpir al roure i pintar les capçaleres de les tombes al cementiri del poble, un dels més visitats del món. Actualment continua aquest autèntic treball manual en mans dels deixebles de l’artista. Ell va saber crear escola i tradició. Una necròpolis no convencional. Els seus epitafis irònics són capaços d’arrencar un somriure al visitant. Allí s’ha eliminat el tabú a la mort. Amb estrictes frases iròniques es percep ràpidament la personalitat del difunt. Són referències a anècdotes de la seva vida, trets particulars o detalls de com va morir. Per exemple: “Aquí descansa la meva sogra, si hagués viscut un any més, jo ocuparia el seu lloc”. Un altre: “Aquí descansa la meva muller, freda com sempre”. O “Aquí descansa el meu marit, al final rígid”.
Sembla una mica atrevit, però el cert és que allí s’hi respira una respectuosa atmosfera humorística, què demostra que l’última morada no cal que sigui tètrica, ni lúgubre.
Aquesta segona part va dedicada a una bona amiga meva,la Violeta, com a deferència al seu país Romania.
L’últim reconeixement va dedicat al cementiri del meu poble, Castellnou. Les millores que darrerament s’hi han fet mereixen la meva consideració. Talment és un jardí net i pulcre on apeteix passejar. Un lloc harmònic que traspua consol, calma i pau. Un lloc agradable per anar-hi a fer alguna visita. Sí, aquella silenciosa mansuetud, t’omple de serenor i placidesa. La gespa de fullatge esponerós verdeja el camp Sagrat. Parterres i jardineres, lavabos... Tot, tan ben cuidat, que dóna gust. I al bell mig, tot aixoplugantla Creu, els xiprers que com a llances apunten a l’infinit. I a la vegada amb la seva magnitud i llargària ens eleven l’esperit. Jo ja li dic al meu home: no hi falta res. Amb aquestes condicions ja no em sap tan greu d’haver d’anar-hi a fer el gran repòs.
Per acabar comprenc que no els vingui de gust un epitafi, però jo penso que es escaient. Pensin que uns versos de Shakespeare sempre són una bona companyia: Així com és el sol, nou sempre i sempre vell. No para el meu amor de dir coses ja dites.
