El bon gust que ens va deixar el passat 16 de desembre encara l’assaborim.La Maratómés solidària del món. Una Marató de rècords. Tots els catalans ens vam mobilitzar pel càncer, una malaltia que tothom té molt a prop.
El llacet de color rosa és l’emblema del càncer de mama, el lila el pancreàtic, el negre el melanoma, el vermell contra la sida i la droga. El color gris és el símbol de la diabetis, el taronja contra la leucèmia, el blau el prostàtic, el blanc el càncer d’ossos, i un llarg etcètera. Vaig sentir el Dr. Baselga que deia que n’hi ha unes dues-centes menes de càncer, però també va assegurar que s’avança en la curació, en la investigació i en el tractament. Cada 4 de febrer, Dia mundial contra el Càncer, dia que els engloba a tots, ens sumem a aquesta diada, perquè, com ens diu l’OMS, el càncer és una de les principals causes de mortalitat del món.
Vaig llegir un article de Carles Capdevila, molt interessant: “El millor dels castells és com es descarreguen”. Hi veig un bon paral·lelisme amb la manera com es porta una malaltia, ja que molt bé sabem que el més important no és el que et passa, sinó com hi reacciones; si és important com es munta un castell encara ho és més com t’aixeques quan fas llenya. No em cansaré d’insistir-hi en el com encarem les dificultats de la vida. Els obstacles existeixen per fer-nos créixer i caminar amb més fermesa, més segurs. Les pedres que observem en una cascada són els obstacles que empenyen l’aigua a que segueixi endavant. Sense aquest condicionant l’aigua quedaria estancada, somorta. Així també és la nostra vida, esculls perquè aprenguem dels cops durs.
Crec que és vital acceptar que el mal és un fet inherent a la vida, i encara que no ens agradi hem de conviure amb ell. És llei de vida que una cosa no pot excloure l’altra. Les llàgrimes i l’alegria no estan renyides. Sovint van juntes. Podríem dir que és la condició sine qua non de la vida. Déu ha posat el plaer tan a prop del dolor que moltes vegades es plora d’alegria (George Sand). I tot seguit vull dedicar una ovació de gala a tres personatges en qui voldria emmirallar-me: A Tito Vilanova, un senyor de cap a peus. Ell, pocs dies després d’haver-lo operat, ja el veiem al peu del canó, a Moisès Broggit per una longevitat i longanimitat excepcionals, ell deixa un llegat de reflexions sobre la vida, la mort i la vellesa, i també sobre la seva professió i el present i el futur de Catalunya; i a la meva padrina, ella sempre repetia aquella contundent frase que, adesiara, totes les generacions hem puntualitzat; sí l’expressió més vella que la sopa d’all i a la vegada tan certa com l’estimació que mai s’extingeix per a les persones que ens han deixat: “Per la vida es perd la vida”.
