Llegia ahir a Twitter un comentari d’una coneguda firma d’advocats. En el tuit podia llegir-se: “afectats per les hipoteques o per la seva pròpia inconsciència?” en resposta a un altre usuari que expressava la seva ràbia pels recents (i no tant recents) suïcidis de persones desnonades.
Normalment no contestaria a una falta tant gran d’enteniment i perspicàcia, però tal va ser la vergonya aliena que tal comentari em va fer sentir que em vaig veure obligat a respondre. Entenc que cadascú escombri cap a casa. En aquest cas, entenc que l’advocat en qüestió es posi de part del sistema bancari. Al cap i a la fi, qui li pagarà millor? Un desnonat o una entitat bancaria? La “pela” és la “pela” i més en aquests temps, oi nano? Però el que mai acabaré d’entendre és l’afinitat que tenim les persones per allunyar-nos del més elemental raciocini.
Perquè, sí, hi ha moltes persones en aquest país que han pecat d’inconscients i s’han posat en arenals dels quals es difícil de sortir-ne. Ens hem endeutat, hem firmat hipoteques impossibles i hem anat tirant amb aquesta broma de sistema sense qüestionar-nos gran cosa. Però no, el que no admeto és justificar un drama tan greu com són els desnonaments, en base a la poca consciència del signatari. I no ho admeto per tres motius força bàsics i elementals que qualsevol, i més un advocat, hauria de tenir en compte:
Primer: els drets fonamentals –i l’accés a un habitatge digne n’és un d’ells- es troben moralment per sobre dels errors individuals. Resulta simplement inhumà condemnar a algú, no tan sols a la duresa del carrer, sinó també a la ruïna definitiva, solament per haver incomplert un acord firmat amb una empresa de beneficis multimilionaris.
Segon: no podem ignorar els factors sociològics i culturals que afecten a les decisions individuals. Si a un nen no se l’hi ensenya que el foc crema, no ho aprendrà fins que s’haurà cremat. Podríem culpar-lo per les seves ferides? Sona força estúpid, oi? Si seguim aquesta analogia, tampoc podem esperar que una població actuï de forma conscient i racional si l’educació que ha rebut i la cultura que l’envolta resulta deficient en molts aspectes.
Tercer: en aquest joc hi han hagut jugadors que sí han tingut plena consciència dels seus actes. Amb tota la preparació i coneixements al seu servei, el sector bancari –en contuberni amb els diferents governs- ha estat plenament conscient de la insostenible concessió de crèdits a persones que probablement no podrien afrontar-ho. No obstant, no he vist encara cap alt càrrec privat de la seva llar, cap alt càrrec conduït a la pobresa i la desesperació. És més, pocs directius he vist destituïts o condemnats en forma alguna, sinó més aviat premiats.
Que tots som responsables? Sí. Que uns ho són més que d’altres? També. Però ni directius, ni consellers, ni responsables polítics de cap mena pagaran el preu que els pertoca fins que no deixem de fer cas a discursos com els d’aquest advocadot bocamoll, fins que no sortim de casa a exigir el que es just i nostre.
