D'on ve la paraula bigoti?
Abans que em fessin aquesta pregunta, ja tenia molt clar l'origen d'aquesta paraula.
Quan Carlos I va arribar a Espanya anava acompanyat per una sèrie de cavallers flamencs i alemanys que venien a aquestes terres conquerides amb grans bigotis. El bigoti era una de les seves característiques, doncs començava a estar de moda en la societat alemanya per la influència dels soldats mercenaris, molts d'ells originaris dels països baixos, Alemanya o Suïssa. L’aire de superioritat de tots ells, i la seva fàcil blasfèmia, ferien la sensibilitat dels espanyols quan sentien contínuament l'expressió “bey Gott” -equivalent al nostre Viu Déu!- i al mateix temps esmolaven els seus apèndixs pilosos del llavi superior. D'aquí la paraula “bigot”, però com s'usava amb anterioritat, tot fa suposar que tal paraulota devia d’arribar a Espanya amb els cavallers que van entrar-hi amb Felipe “El Hermoso”. De totes maneres, l'origen germànic sembla indubtable. Mostacho... això és més fàcil. Prové del francès “moustache” que té el seu origen a finals del segle XV de l'italià “mostaccio”, arribat a Venècia amb la moda del bigoti del baix grec “moustaki”, en grec clàssic, “mustak” que significa, llavi superior.
En la meva joventut vaig fer una aposta amb un íntim amic meu -ja fa molt anys que va passar a millor vida- de deixar-nos el bigoti, i el primer que se’l tallés pagaria un dinar. Jo encara el conservo, i resto a l'espera de què algun dia, potser, compleixi la seva paraula...??? Per descomptat, jo no tinc cap pressa.
A continuació, un fragment de l'epigrama de Nicolás Fernández de Moratín, que va cultivar diferents gèneres lírics clàssics. És molt citat el que porta per títol «Saber sin estudiar» on s’esmenta el Mostacho d’un portuguès:
Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».
