Deixava anar el darrer alè de vida, i al seu costat l’Amparo el mirava intentant reprimir unes llàgrimes que finalment van ser més fortes que la seva voluntat, una mà recorria la front del Pepe, el "seu Pepe", el company de tota una vida. Ja no es podien creuar les mirades però tan sols calia observar l’escena per entendre quant d’amor, quant de sentiment flotava en aquell instant del traspàs.
Aquest va ser l’adéu del meu oncle Pepe, que ha mort aquest dissabte, un d’aquells milers d’andalusos que van arribar a Catalunya en els anys 50, i que van participar en el creixement industrial i econòmic del nostre país. Pares i mares de noves generacions que hem crescut entre dues cultures, però respectant les nostres arrels, i que ens hem sentit cada cop més vinculats i implicats en la realitat del territori, en el que varem néixer, i que ara és el nostre país.
El Pepe, el Paco, la Maria... formaven part d'una diàspora que fugia de la crueltat d'una postguerra que havia deixat Andalusia immersa en la misèria i la represàlia del bàndol guanyador feia impossible recuperar unes mínimes condicions de subsistència per les classes més modestes. Les terres i les fortunes tornaven a ser en mans dels grans terratinents, que aprofitaven la gana i la por per sotmetre als que havien perdut la seva revolució.
En aquest escenari, centenars de joves no van tenir altre remei que fugir buscant la subsistència i intentant refer les seves vides amb un mínim de dignitat. Catalunya va ser un dels principals destins d'aquesta diàspora andalusa, amb el despertar industrial i la voluntat de recuperació d'un poble castigat per la contesa, que els va acollir i els va oferir oportunitats.
Gent honesta i treballadora, procedents d'un ambient de servitud que no van tenir cap problema en adaptar-se a les exigències de tot tipus de feines, que malgrat les minses remuneracions els va permetre refer un avenir digne.
Amb molt d'esforç i tenacitat, i sobretot amb respecte per la terra que els va acollir -molt diferent a altres fluxos que van arribar més tard- van consolidar els seus entorns familiars amb una clara voluntat d'agraïment i de satisfacció per haver participat en el creixement del que ara seria el seu país.
Ells han participat en el creixement de Catalunya, sense deixar d'estimar la seva terra, i aquest esperit de superació i de treball els ha fet entendre el fet diferencial del país envers la seva Andalusia natal. I per aquest motiu, en ocasions han estat capaços de sentir malestar pel tracte discriminatori que l'Estat ha aplicat a unes i altres comunitats envers l'economia, el benestar o el treball. Aquesta presa de consciència ha fet créixer la seva estima per Catalunya, que han sabut traslladar als seus fills, educant-los en la cultura de l'esforç, de l'honestedat i del respecte per la terra que els va acollir i els va donar l'oportunitat de refer les seves vides.
Gràcies, perquè ja formeu part de la història d'aquesta Catalunya, de la seva consolidació, i responsables de les noves generacions que lluitaran per la seva sobirania.
