Quantes setmanes davant de la teva pantalla intentat passar-ho bé amb tu, com fa temps enrere i sense aconseguir-ho! Ho recordes?
No, no crec que ho recordis... Però no importa, no t'ho tinc en compte, els anys no passen de franc i tantes dolences juntes, passen factura, tard o d'hora.
No creguis amic, que ets l'únic, jo també em quedo quieta de vegades, pensant,
pensant, sense saber on trobar el que estic buscant.
No, no et retrec la teva lentitud, la poca capacitat de memòria.
A mi també em passa. Cap retret! Ja fas prou amic, obrint cada dia els ulls perquè jo pugui veure el que guardo dins teu.
De vegades, és cert que m'enfado, et dic coses desagradables i desconsiderades...
No m'ho tinguis en compte amic. Te demano perdó.
Encara que lent, continuo necessitant-te o, encara ets útil, m'ajudes...
Veus?, ara mateix estic escrivint gràcies a tu.
Potser t'exigeixo massa.
No et creguis que som tan diferents, tu també penses, treballes, ets productiu i competent.
Jo tampoc sóc la mateixa d'abans.
I a tu et passa el mateix.
Però és llei de vida.
Se'ns està esgotant.
Però no hem de ser pessimistes!, prefereixo pensar que tenim moltes coses que oferir, que carai...No ens aixequem cada dia i mirem per les finestres que ens permeten seguir aprenent i raonant?
Tinc raó veritat?
Perdona si de vegades no t'entenc massa, però jo també em faig gran.
