S’apropa l’onze de setembre, festa identitària d’un territori habitat per una població que comparteix un substrat cultural comú. Comparteix llengua, història i producció cultural, i per tot això, Catalunya és una nació. Però no un estat. Un estat necessita un ordenament jurídic aprovat pel comú de la població –una constitució- i, avui dia, els catalans no disposen de tal. Però, i sense compartir les aspiracions nacionalistes de cap tipus, em resulta coherent i legítim que la nació catalana acabés cristal·litzant en l’estat de Catalunya.
És, però, la creació de l’estat de Catalunya realment útil per aconseguir el benestar polític, social i econòmic dels catalans?
Què diferencia realment un dirigent català d’un espanyol? Malauradament el poder és el poder, a Espanya i a Catalunya. I el poder corromp, inevitablement, a tot aquell que hi entra en contacte. Tard o d’hora la casta política catalana reproduirà els mateixos vicis i defectes estructurals que l’espanyola. Tard o d’hora s’oblidarà de les necessitats i preocupacions reals de la gent del carrer. Tard o d’hora, es veurà seduïda per o cedirà a les riqueses de les grans corporacions i les aportacions de les grans famílies i conglomerats bancaris. Tard o d’hora cauran en l’amiguisme i el nepotisme, en el govern a “decretazo” i en el bipartidisme. I ho faran, perquè quan hom és elevant a una posició privilegiada i se li concedeix control sobre àrees potencialment generadores de benefici propi, perd inevitablement el nord. Li va passar al pare d’Europa, Helmut Kohl, i li passarà a tot el qui toqui el poder, surtin els fets o no al 3/24, arribin o no a les nostres orelles.
Esteu, poble català, disposat a una democràcia directa i no a un partidisme d’aquell de “treure’s el mort de sobre cada 4 anys”? Esteu (en conjunt i en majoria) realment decidits a dur una feixuga vida política diària, compromesa i multitudinària per evitar tal corrupció? Us deixa el ritme de vida al que molts esteu sotmesos marge de maniobra per tal implicació? I els poders fàctics, us ho permetran? Independents o no, seguireu sotmesos a la política neoliberal de “el benefici primer, les persones desprès”. I, de negar-vos a sacrificar l’estat del benestar per l’eficiència”, creieu realment que podreu escapar tan fàcilment a l’assetjament dels mercats i de les agències de qualificació i a la pressió dels grans fons d’inversió? Per que, no us enganyeu, són els poders econòmics qui determinen cada cop més directament el vostre destí, aquí i a la Xina popular i als estats poc marge els resta. I no, no em refereixo a conspiracions mundials, estem parlant de que l’estructura del sistema permet que uns pocs s’aprofitin i sotmetin a molts, i que l’extensió d’aquest sistema va més enllà dels estats. I és en aquesta estructura defectuosa on hem de posar els nostres ulls i dirigir les nostres accions més immediates.
La independència és la solució? No. Independitzar-se d’un estat sense independitzar-se del poder, no serveix de res.
