Retallada a retallada rebem les mesures amb una mescla de ràbia, indignació i impotència. I que ràpid ens en oblidem... Ja poden sotmetre’ns a les més grans humiliacions que acabem per deixar-ho córrer i tornem a la nostra apàtica rutina. Ja poden eliminar milions d’euros destinats a educació i sanitat deixant intacta l’assignació a l’església catòlica, a la casa reial o a les forces armades (sens dubte els tres pilars fonamentals de qualsevol estat modern) que no ens mourem de casa. Ja ens poden apujar l’IVA i reduir l’ajut al desempleament mantenint intactes les grans fortunes, els paradisos fiscals i les grans corporacions que mentre tinguem el nostre “Juego de Tronos”, els nostre “Gran Hermano” o el nostre Batman de torn amb prou feines emetrem una lleu protesta.
De que ens queixem, doncs? El nostre sistema d’organització social (i de bona part del món occidental) es amoral i apràctic. Si les accions dels dirigents acaben resultant encertades, nosaltres -els ciutadans- acabem beneficiant-nos-en, i ells –deixant de banda els seus desorbitats sous- acaben rebent una grotesca compensació vitalícia; un bon tracte, diran alguns. Però compte! Si les seves accions no son encertades, som nosaltres qui en patim les dramàtiques conseqüències, mentre que ells... ells segueixen rebent desorbitats sous i aberrants compensacions vitalícies; un gran engany, no creieu?
Que esperem que passi, doncs? Que esperem que passi si ens neguem a prendre les regnes de la nostra vida social i a assumir la nostra responsabilitat en el curs dels esdeveniments? Que esperem que passi quan es deixa el destí de milions en mans d’una sola persona (i del seu consell de ministres i de la seva manada d’experts)? Que esperes que passi, quan li cedeixes la teva voluntat a la d’un altre individu?
