El President ha estat investit. Ara, toca començar a plantejar-se el disseny per a la creació d’un marc legal que condueixi a la promoció d’una iniciativa destinada a iniciar el camí a Ítaca. “És hora de salpar” afirmava el messies caigut. Però, cap a on?
Suposant que Mas compleixi amb la seva promesa i dirigeixi els seus passos cap a l'autodeterminació (cosa que jo, com molts, dubtem enèrgicament) cap a quina Ítaca vol dur-nos? Quin destí ens espera si seguim en el seu vaixell? Sens dubte, amb Mas al capdavant de la nostra nau i del nostre viatge, acompanyat del passiu i apàtic vistiplau d’ERC, ens encaminem cap a una Ítaca defectuosa, una despietada Ítaca neoliberal. Una Ítaca que, com va dir David Fernàndez, estarà més governada per la Troika que per la generalitat.
Diu l’Artús que ens durà a una terra promesa plena de llet i mel. Ens promet que, sense l’espoli fiscal, el manà sorgirà dels arbres per alimentar-nos. També ens avisa, però, de que el viatge no serà gratuït; els peatges són per tot arreu a Catalunya. Abans d’arribar al nostre destí, haurem de sofrir la dura i difícil travessia pel desert de les retallades (amb alguna que altra garrotada a qui s’hi oposi). Malauradament, molt em temo que aquest solitari i àrid desert no és el camí cap al destí que Mas vol pels catalans, sinó el destí mateix cap a on realment vol dur-nos; el final del camí no és Israel, sinó el desert mateix. Embadalit per les promeses de l’escola de Friedman, aquest economista que ens dirigeix creu sincerament que l’únic mode real de millorar l’economia d’una nació consisteix en el desmantellament de l’estat confiant les seves funcions ens obscurs conglomerats empresarials en mans d’uns pocs.
Amb el procés que el nostre messies està iniciant salpem d'Espanya, sí, però també de l’estat del benestar. Salpem de l’educació pública i d’una sanitat universal i de qualitat. Salpem del dret a un habitatge digne, posant per davant els beneficis del sector bancari a la dignitat humana. Ens dirigim rumb a una Ítaca captiva i ofegada, escanyada amb les mans dels mercats i les agències de qualificació. Una Ítaca restringida i limitada per les estructures i la ideologia de La Unió. Una Ítaca de privilegiats i de desposseïts. Una Ítaca al servei dels diners, on les persones seran el valor secundari.
Salpem de la cohesió social i ens dirigim inexorables a les tèrboles aigües dels experiments de l’economia de lliure mercat, del capitalisme més salvatge. No és que la raquítica i decadent socialdemocràcia d’aquest estat artificial d’Espanya, regne de la corrupció i el bipartidisme, sigui el paradís. Salpar d’aquest sistema rumb al que CiU i ERC ens proposen no és més que sortir del foc per caure a les brases. I es que no hi ha paradís. No existeix la terra de la mel i la llet. No mentre el 99% seguim engreixant a aquest llustrós 1%. No mentre seguim engolint-nos les seves maniobres de distracció. No fins que no ens centrem en el que de debò importa: prendre el que és nostre.
