Els bons escriptors d’una esquerda en saben configurar un interessant relat (jo no sóc d’aquestes). El meu home diu que tot el dia rondo per casa buscant esquerdes..., i tan que furgo per pescar alguna cosa! Però avui estic contenta perquè a l’aiguabarreig n’he trobat una. No us espanteu, aniré estirant el fil per desembullar la troca que tinc al meu tupí.
A trenc d’alba, l’hora que canta el gall, toquen diana o clareja un nou dia..., crec que és l’hora que tinc més lucidesa, amb el cos reposat i les energies renovades. És l’hora d’inspiració divina, perquè sí, jo tinc fe. Si tres vegades el càncer va interrompre la meva vida (1999, 2003, 2007), penso que hi ha d’haver un Ésser Superior que m’ha ajudat a plantar-li cara (perquè jo, senyors, sóc dèbil).
Seguim que si perdo el fil no me’n sortiré. No sé si ha estat l’hora màgica o la sensibilització que tinc amb el fantasma, però com una petita esquerda, un insignificant signe de puntuació, una “COMA”, ha esdevingut la lluïssor en la paret blanca (en el paper). De les activitats solidàries que es duen a terme a Catalunya tenim un pal de paller:La Marató.
Tots copsem la propaganda i hem llegit o llegirem l’eslògan: “La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no”. Vull felicitar els promotors d’aquest eslògan per a la campanya d’aquest 2012. La “COMA” que l’encapçala portarà cua, a mi, aquest signe de puntuació que hi destaca m’ha fet meditar. Perquè el càncer no hauria d’ésser un punt final sinó una coma (pausa breu). La recerca d’aquest any té el lema: lluitar perquè el càncer no ens mati. Penso que si aconseguim fer d’ell una malaltia crònica, ens dóna la oportunitat de lluitar (jo en dic: plantar-li cara).
L’any 1999 quan em van operar, el pronòstic era, sis mesos de vida. Aquell punt i final l’hem remuntat, el meu agraïment a tots els qui m’hi han ajudat, a poder posar cada vegada desprès del càncer UNA COMA. I a seguir endavant. La lluita crec que ens esperona a viure.
Aquests dies, que ja tot són preparatius per aLa Marató, n’he sentit “un niu” de coses interessants, tantes ! Les voldria escriure totes però no em vull enrotllar. Ja sabeu: els textos curts es llegeixen, els llargs es miren.
Va ! Només una, amb el vostre permís. Quan a Alejandro Sanz li van preguntar:- T’ha costat molt gravar en català la cançó per a el disc deLa Marató? Així ha respost:- “me ha costado un huevo”.
Seguim. Amb el programa dedicat a la leucèmia l’any 1992, naixiaLa Marató. Japortem vint anys de recorregut. El tema càncer és el tercer any que repetim. Al 1994 li dedicàvem la primera edició, i l’any 2004 la segona. Conclusió: per a les persones que repetim la malaltia, recordeu que sempre hi hem de posar coratge i seguir endavant, comLa Marató.
