Iltirta va ser el seu nom. I també Ilerda. Desprès Làrida. Lérida i Lleida son els seus últims noms… de moment. Sota les pedres dels seus carrers s’hi troben sepultades les restes d’un passat fascinant. De ben segur hem gaudit, hem plorat, ens hem sorprès i enfadat i, en definitiva, hem viscut, caminant per la mateixa terra que en el seu moment trepitjà Indíbil, el més influent i poderós líder de la península d’aquell temps llunyà, tal com indicava Polibi. Qui de nosaltres no ha caminat per la Roca Sobirana i ha imaginat aquell temps en el que estava coronada, no per la Seu, sinó per la fortalesa dels ilergetes? El nostre origen es troba allí, en aquell turó que forçosament va cridar l’atenció dels primers humans que van arribar-hi. Allí, allí ha de ser casa nostra -devien exclamar els primers pobladors-. I des d’allí, ara abrigallats sota la ombra de la nostra esplèndida catedral romanico-gòtica, podem sentir-nos tan poderosos com ells. Des de aquest privilegiat lloc, si parem la adequada atenció, podrem veure aparèixer davant dels nostres ulls els grans successos que van marcar les nostres terres. Relaxa’t, tanca els ulls i ara concentra’t. Obre la teva ment. I ara obre de nou els teus ulls; observa al teu voltant.
Mira! mira com cultiven les seves terres aquests ibers primitius, com s’expandeixen els seus poblats turó avall. Sigues testimoni de les seves costums, del seu comerç, de la seva vida. Fixa’t, una mica més enllà, un d’ells està canviant una parell de conills per unes monedes que semblen daurades. Que serà això que hi gravat? no es pas un llop? El temps passa tranquil·lament. El comerç, l’intercanvi i les petites refregues veïnals marquen l’amable vida quotidiana d’aquest pobladors.
Però alerta, doncs algú arriba. Qui serà? No sembla gens un iber. La seva pell es més daurada i la seva roba molt diferent. Finalment, et dones compte de que es un cartaginès, un emissari d’Asdrúbal, germà d’Aníbal. Els iltirkes ens hem aliat amb Cartago. Mort a Roma! Però Roma no mor, sinó que es Cartago a qui veiem caure, i les nostres terres envaïdes i convertides pels llatins. Una fortalesa s’erigeix al teu voltant, les edificacions és tornen cada cop més complexes –com la vida a la ciutat- i, en la llunyania, veus com es construeix un rudimentari pont de pedra; Iltirta agonitza, desperta Ilerda. Però no s’acaba aquí! No marxis, segueix observant. Presència la batalla entre Cèsar i Pompeu que duen a terme durant la Guerra Civil Romana enfront les nostres muralles. Presència com les tribus bàrbares arrasen les nostres fèrtils terres i espera segles per veure-les ressorgir, al mateix temps que el cristianisme s’expandeix com un rumor llunyà des de una Roma moribunda fins arribar a infiltrar-se i a canviar tot el que fins ara havies conegut.
A mesura que passa el temps, des de la teva posició privilegiada, escoltes com el català comença a néixer molt poc a poc, substituint els mots i les formes llatines a les que ja t’havies acostumat. I en la inacabable roda de la història, del poder i de la conquesta, ara es el torn dels Visigots; ells son els nous senyors d’aquesta zona del món. I d’ells els Ilerdencs aprenen noves costums, nous mites, noves tècniques i n’assimilen l’influència del seu llenguatge sobre aquest rudimentari català. Però el seu regnat serà breu, tal com pots comprovar. El les notícies d’una amenaça llunyana s’estenen per tot el món cristià. Els ilerdencs parlen d’homes foscos, bruns, que provenen del sud i que sometent els territoris en el temps que es tarda a dir Hispania.
Finalment els veus amb els teus propis ulls, veus caure els reis cristians sota mans dels moros i, encara que sembli una invasió més, un altre canvi de mans d’un territori qualsevol, el que no imagines –o potser si- es que mai res tornarà a ser el mateix. Et dones la volta i observes la primera grandiosa edificació religiosa d’aquestes terres que, encara que tan joves, han viscut ja tanta historia. La Suda s’aixeca esplendorosa i res té a veure amb aquelles restes a les que estàs acostumat a veure. Deixes enrere la vorera del turó que et servia de mirador i t’encamines a observar de més a prop aquesta construcció. I quan tornes a donar-te la volta tot ha canviat. De nou.
El domini musulmà arriba a la seva fi després de nombroses escaramusses, quan Berenguer IV fa recapitular definitivament a l’últim líder moro. Enrere queden 400 anys de convivència –a vegades tensa- entre cristians i musulmans i comença una època d’esplendor. Multitud de gents del nord, pallaresos per a més senyes, arriben a la ciutat i a una velocitat de vertigen comença a reconstruir-se. La joia t’envaeix al veure un cop més recuperar-se al bressol dels teus avantpassats. Les campanes de boda ressonen per la ciutat. Un imminent enllaç està en boca de tots i finalment assisteixes a l’enllaç entre Ramon Berenguer i Petronil·la. Una catedral comença a construir-se en aquest altiplà que va néixer a Indibil i al poble ilergeta; la que serà anomenada en el futur La Seu Vella. L’Estudi General neix al mateix temps i es aquí, en aquest turó, en aquesta ciutat, la que serà Lleida en el seu moment, que es convocaran les Corts Generals més importants de la corona d’Aragó.
Però no durarà aquesta alegria i les llàgrimes tornaran a brotar-te dels ulls. El setge de Juan II, la guerra dels segadors, les envestides de Felip IV, la guerra de successió… durant una bona estona, assegut a la vorera d’aquest altiplà, amoïnat, deprimit, cansat… tens la sensació de que no parem d’escollir mal arbre on refugiar-nos del sol. Sembla que sempre ens posem del costat de qui no tocava. Que si ara ens posicionem a favor del príncep de Viana, que si ara ens aliem amb els francesos en la Guerra dels Trenta anys, que si ara fem costat a l’arxiduc Carles en comptes de a Felip V… males decisions? O potser els efectes del impertorbable curs del riu de la historia? Al cap i a la fi, sempre hi ha d’haver bàndols oposats, no es cert? Sigui com sigui, conten la respiració, aguanta’t les llàgrimes i estreny els punys, doncs un dels pitjors episodis de la vida d’aquesta ciutat està a punt de succeir davant els teus ulls. Felip V arriba a Balaguer i tots els aliats partidaris de Carles d’Àustria que resideixen en els pobles veïns es refugien al convent del Roser. Els rumors parlen d’un exèrcit invencible, 2000 homes ni més ni menys, que inicien un mortífer atac sobre l’estimada ciutat que la població resisteix valerosament durant tres llargs i devastadors mesos.
Finalment, els ànims se’t cauen als peus, igual que a la resta de la ciutat i finalment capitulem. Com a càstig per a la formidable resistència que la ciutat ha oposat, observes amb horror com son executades les 7000 persones refugiades al Roser. No pots parar de plorar, com mai ho havies fet, mentre entre la sang d’aquest homes i dones, veus com es destrueix la preciosa ciutat romànica i gòtica que s’havia construït entorn a la Seu, com desapareix el nucli urbà, el centre històric, com places, convents, catedrals, esglésies i cases particulars son arrasades, com Lleida s’esfuma i tan sols queda la Seu Vella, com si t’hagués estat arrencat tot excepte l’ànima.
Després d’uns dies de plor desconsolat, abrigat per la calor de la catedral, finalment et preguntes si millorarà aquesta desastrosa situació que ha dut a la teva estimada Lleida de volta a una època fosca. Però una castellera de núvols s’aproxima pel nord i no pronostica gaire bon temps. Tot al contrari, els trons llunyans anuncien més sang, guerra, fam, mort i destrucció. No tardes en donar-te compte de que no eren trons allò que senties, sinó els canons dels francesos. Perquè coi els haurem fet costat? Es que no s’acabarà el turment de la guerra i el desastre?
Doncs el destí sembla negar-se de nou a donar-te una alegria quan després de dos-cents anys de recuperació, arriben notícies per radio de la insurrecció dels militars. El general Franco i l’Espanya feixista pretenen fer-se amb la península i dissoldre d’un cop per tots la República. Per un moment, però, sembla que res ha de passar. La guerra sembla llunyana i les morts son tan sols notícies de l’altra banda del Ebre, rumors llunyans. Sembla que el cel s’aclareix, els núvols retrocedeixen. Potser tota aquesta barbàrie mai arribarà aquí… potser ens deixaran descansar –penses- però tan sols ets un il·lús. L’aparent calma que t’ha semblat veure es aquella que sempre precedeix a la tempesta i una bona tarda, sense cap avís, l’ensordidor soroll de l’aviació italiana deixa caure sobre la ciutat una mortal quantitat de bombes. El soroll de les explosions es fa sentir pels pobles veïns a molts kilòmetres a la rodona, i dins el teu cap, a molts anys d’aquí en endavant. I per fi, la calma arriba després de 70 anys d’una tensa convivència amb la part més fosca de nosaltres mateixos.
Però ara ja es hora de despertar del teu somni i baixar de la Roca Sobirana per tornar a la Lleida dels teus dies. No pots evitar fer una última ullada a aquesta turó on ara s’aixeca majestuosa la nostra catedral, i veure els humils pobladors ilergetes que ho van començar tot. Arreveure avis, ha estat un plaer conèixer-vos –murmures-, ara ens toca cuidar de la nostra ciutat –et remarques a tu mateix, amb la ferma intenció de que cap d’aquestes fosques èpoques torni a repetir-se-.
