Sexisme, xenofòbia, homofòbia i classisme són conceptes que provoquen rebuig arreu on siguin escoltats. Maltractar una dona (o un home), intentar curar a l’homosexual, marginar a l’immigrant i denigrar a un sense-sostre són conductes que cap individu de la nostra glorificada societat occidental toleraria. I no ho faria perquè són actes menyspreables, que no aporten res a la societat més que sofriment i decadència.
Si més no, la realitat no sempre resulta tan senzilla i els nostres temors més atàvics es manifesten en els seus pitjors avatars amb més freqüència del que pensem. Sovint es presenten insidiosos, en petites dosis ben amagades sota l’abrigall del “però...” i d’altres fal·làcies, fins al punt d’acabar camuflats sota una aparença inofensiva.
Jo no sóc racista, però... tota aquesta gent migrada ens roba la feina. Jo no sóc masclista, però... es que amb aquesta faldeta tant curta van provocant. Jo no sóc homòfob, però... tampoc cal que en vagin presumint. Jo no sóc classista, però... qui no treballa és perquè no vol. Aquestes consignes es repeteixen diàriament fins al punt de generar una falsa sensació de normalitat.
Però per molt que intentem enganyar-nos, quan pensem que els primers han de ser els de casa, estem sent xenòfobs. Quan esbronquem la nostra parella per dur un escot massa suggeridor, estem sent masclistes. Quan diem que els bisexuals són més promiscus perquè tenen més opcions d’on escollir, estem sent homòfobs. Quan ens apartem atemorits del captaire, estem sent classistes. Aquestes conductes són, totes elles, petites manifestacions del mateix fenomen.
Si més no, no per tractar-se de fenòmens a petita escala resulten menys perjudicials i perillosos. Un petit masclisme quotidià no deixa de ser masclisme, del mateix mode que unes gotes de cianur no deixen de ser cianur. El cianur és tòxic, independentment de la seva quantitat. A més cianur, més perjudicis per a l’organisme, òbviament, però petites dosis de cianur preses de forma continuada acaben equivalent a una dosi mortal de la mateixa substància. Així doncs, petits masclismes repetits contínuament dia rere dia acaben produint els mateixos efectes en la societat que els masclismes més extrems d’èpoques passades.
Els exemples hi són per tot arreu en la nostra vida quotidiana i ens correspon a cada un de nosaltres descobrir-los al preguntar-nos: estem tractant realment als nostres iguals com a iguals, o seguim fent distincions en base al seu sexe, raça, orientació sexual o classe social?
