Opinió

Avui és el teu “aniversari”?

Aquest mes d’abril és un mes d’aniversaris. Per començar, recordarem aquell dia qualsevol de fa 25 anys que vas aparèixer a les nostres vides.

Aquest mes d’abril és un mes d’aniversaris. Per començar, recordarem aquell dia qualsevol de fa 25 anys que vas aparèixer a les nostres vides. Al principi cap de nosaltres volia creure que hi fossis present. Et vas fixar amb el meu pare que aleshores tenia 42 anys, i vas decidir instal·lar-te al seu cos. El meu germà amb 13 anys, i jo amb 14 no enteníem res del que estava passant. Sempre havíem pensat que, si  fos el cas en què haguessis d’arribar, fos en el moment que una persona és gran, a la seva vellesa i no en plena vida. I això és el que encara creu molta gent. Però no, va ser a ell; a aquell que sempre havia estat un home fort tant físicament com mentalment. Es que no hauries d’haver vingut mai... 

Recordaré sempre el moment en veure’l desfet al llit i sumit en una profunda depressió. Jo em vaig acostar i el vaig abraçar dient-li: “Papa, ens en hem sortit de moltes; i d’aquesta també ho farem. Nosaltres sempre estarem amb tu…”. Ell em va mirar amb llàgrimes als ulls i em va abraçar fort.

L’altre aniversari va ser el passat 5 d’abril, precisament el del pare; que en va complir 68. Un pare que físicament no té res a veure amb aquell de fa 25 anys que tu i molts vam conèixer. És evident que l’edat passa factura a tothom, però no d’aquesta manera. La teva presència durant tants anys ha descarregat en força en el seu sistema motor i en algunes parts de la seva psique. Te’n diré alguns exemples, tot i que no caldria ja que cada dia ho pots presenciar tu mateixa. Per citar-ne alguns: el no poder cordar-se la camisa, llençar el menjar pels aires, caure a terra, pèrdua de mobilitat, problemes de deglució, fòbies, por a les alçades, … No cal que continuï veritat?

Una llarga llista de tot allò que era impensable que li pogués passar a una persona que treballava molts cops fins a 12 hores al dia, o que s’enfilava per les bastides muntant sostres a 14 metres d’alçada, o aquella que es podia carregar en braços un radiador de ferro colat i baixar-lo per unes escales, o aquella altra que conduïa cents de quilòmetres, o aquella que sempre trobava alguna solució per tot… Un model a seguir de persona tant per seva la força de voluntat, esforç i treball per tirar endavant una família; com també per la seva intel·ligència i els seus valors. Li vas canviar la vida, ens la vas canviar a tots.

No ens oblidem però de la figura de la cuidadora, que és la que ho pateix més; com ho pateixen totes les que ho són d’aquelles a les quals tu vas malmetre. Aquesta persona en el meu cas com molt bé ja saps és la mare. Ella és la que et coneix realment. La qui sap com les gastes i com n’ets de cruel. Però saps què? fa anys que no et guardem rancor, tot i que més d’un cop hem estat a punt de tirar la tovallola i que moltes vegades ens deixis tocats per la resta del dia, esperant que el següent sigui millor. I qui sap quines coses ens tens preparades pel futur. No hi vull pensar. El que fem és dedicar-nos a viure el dia a dia; intentar estar units i ajudar-nos. Escolta’m bé el que et diré: no ens fas por i bregarem amb això fins al final.

I per acabar, dir-te que un dia es va decidir fer de l’11 d’abril el teu “aniversari”. I ho dic “entre cometes” perquè realment no estem celebrant la teva existència, sinó que és un dia per celebrar el reconeixement a totes aquelles persones que dia a dia lluiten contra tu, tants els que ho pateixen en primera persona com els qui els envolten. A totes aquelles persones que investiguen per trobar-ne una cura. A totes aquelles altres que treballen per a què les persones afectades puguin tenir una millor qualitat de vida. I a tothom que d’alguna manera o altra es sent o es veu implicada amb tu.

Avui celebrem el dia mundial de la malaltia de Parkinson.

http://www.diamundialdelparkinson.org/

Comentaris