Opinió

Records en 35 mm

Encara recordo el primer cop que et vaig veure. Posada allà, a la part més alta de l'edifici; majestuosa, brillant, esbelta. El meu pare n'estava molt de tu, i cada cap de setmana, jo l'acompanyava per poder estar també al teu costat. M'enrecordo de tantes coses...

Encara recordo el primer cop que et vaig veure. Posada allà, a la part més alta de l'edifici; majestuosa, brillant, esbelta. El meu pare n'estava molt de tu, i cada cap de setmana, jo l'acompanyava per poder estar també al teu costat. M'enrecordo de tantes coses...

La manera que amb la teva llum deleitaves a tantes persones que venien entusiasmades a asseure's en aquella sala tan gran, mentre esperaven que el meu pare i tu els hi mostressiu la màgia: els 24 fotogrames per segon que donaven lloc a una obra creada amb l'energia de tantes altres persones; el 7è art.

Als 12 anys, tu i jo vam establir el vincle definitiu. Per fi ens quedàvem sols, compartint tants moments dolços, tristos, amargs, feliços...  A la més pura versemblança de la pel·lícula "Cinema Paradiso", se m'assignava la tasca de maquinista, i ara el pare seria el que duria les pel·lícules entre aquell cinema i el cinema Urgell de Mollerussa; era el que s'anomenava fer "el passe".

Tu, màquina dels somnis del 7è art, llanterna digital; em vas despertar aquella passió que ja portava arrel·lada a dins. Era un nen encara, gairebé un adol·lescent, però durant aquells quatre anys i mig que vam estar mirant pel·lícules junts vaig aprendre molt. Evidentment que vaig aprendre moltíssim de cinema, ja que cada cap de setmana veíem fins a tres pel·lícules diferents, i varis cops. Però també vaig aprendre a valorar el que costa guanyar-se les garrofes i "sacrificar", per dir-ho d'alguna manera, els caps de setmana per pagar-me le meves coses i intentar ajudar una mica a casa. De fet, vaig poder-me comprar el primer PC del mercat i una impressora de nou agulles gràcies al que guanyava. Això succeïa als vols del 1988.

Mentre jo estava allà treballant, els meus amics (tant els de Linyola com els de Mollerussa) anaven a gaudir de la pel·lícula, o sortien a donar un volt amb les noies, o més endavant, se'n anaven a la discoteca. Però jo era feliç fent el que feia. Allà, apart de conèixe't a tu, vaig conèixer bons i bones amigues. Linyola sempre s'ha caracteritzat per ser un poble amable i amb una gent molt sociable, i perque no dir-ho, gent ben parida.

Recordo tantes coses. Abans, les projeccions no eren com fa pocs anys, i menys com ho són ara; que funcionen com si tinguessis una computadora connectada a Internet i que a tal hora de la sessió que toca projectar, s'engega i es projecta la pel·lícula d'una tirada. De fet sempre s'ha projectat d'una tirada, però si anem uns pocs anys enrere, la projecció es feia o es fa (hi ha cinemes que encara projecten en 35 mm) amb una bobina grossa on hi ha posada tota la pel·lícula. Però quan jo era operador, tot era diferent. Havia de canviar de bobina cada 17 o 23 minuts segons el tamany del que anomenàvem "bombo".

Després de fer el canvi de bobina, aprofitava per anar a la sala i asseure'm còmodament per disfrutar millor del film. Molts cops em quedava al galliner ja que es trobava més aprop de la cabina de projecció, i que era tan gran com alguna de les sales que podem trobar a Barcelona. Alguna vegada, fins i tot m'havia quedat adormit a l'última sessió del dissabte per la nit, i mort de cansament, ni m'enterava que a la pantalla només s'hi veia un fotograma en blanc pampallejant. Llavors era quan pujava el Lluís, el responsable del cinema, força emprenyat a avisar-me. Però era divertit.

Altres cops, baixava  al vestíbul o al bar a xerrar amb els companys del cinema, o a demanar-los-hi berenar al Lluís o a la Ramona. Quin parell de persones més entranyables. Dedicats molts anys a la cura d'aquell carismàtic cinema, i que donarien després el relleu a l'Antonio i a la Teresa. Però el Lluís i la Ramona ja no hi són. Com ells i com moltes altres persones, van passar a una altra vida; com també hi van passar els propis creadors i emprenedors en Ramon Vilaltella o en Joan Aumedes; que gràcies a ells aquesta i altres comarques han pogut gaudir de bons cinemes i de bones pel·lícules.

Podria explicar-ne moltes d'anècdotes i experiències viscudes en aquella cabina amb aquella màquina, i en aquell cinema; amb els amics i les amigues; amb els i les companyes de feina; amb el peculiar Amadeu, que dintre de les seves possibilitats m'ajudava; amb el meu germà, que em feia companyia; amb el meu pare, que a la vegada va ser el meu mentor...

Però, malauradament, ara et toca a tu passar a una altra vida.

A mi només em resta dir-te: fins aviat estimat cine Planell.

Comentaris