Sr. director:
Diumenge passat vaig gaudir rememorant dos records del meu passat tot veient el segon capítol del nou programa "Batalla monumental", producció de TV3 per esbrinar el monument favorit dels catalans.
Doncs bé, el primer va ser encapçalant com antecessor a estil romà la marxa militar a peu del regiment que el juny de 1952 feia les pràctiques d'instrucció en el campament del Port de la Selva, tot fent l'anada i vinguda cap al llavors solitari cenobi o abadia de Sant Pere de Rodes –o de Roda–, elevat damunt penya-segats entre cel i terra a manera d'un niu d'àligues de difícil accés, amb uns tres quilòmetres de pujada a través d'una vegetació migradíssima, fins als 540 m d'alçada, i un majestuós mirador sobre la dilatada immensitat de la costa mediterrània des de la badia del Port de la Selva fins al cap de Cervera en el golf de Lleó i vistes espectaculars sobre el Cap de Creus, península que des d'enlaire fa el mateix efecte d'una mà amb els cinc dits estesos.
El cenobi, ancestral refugi medieval de la població del Port de la Selva i de Llançà quan hi havia atacs de temuts corsaris, tenia un caire monometal·lista, més feudal que monàstic, però aleshores estava totalment abandonat des de l'any 1798, en què els monjos, trobant-se molt sols i avorrits de les constants escomeses del cors, bandolers i contrabandistes vinguts tant per terra com per mar, decidiren a la fi tocar el dos. Per tant, un monestir durant segles abandonat i el claustre derruït, un conjunt arquitectònic, doncs, depredat i terriblement mutilat, que devia ser elegant i que em va deixar atuït perquè no en quedava gran cosa dempeus.
Una veritable llàstima perquè l'església, consagrada el 1022 per Guifré, arquebisbe de Narbona, n'és la joia i el paradigma de l'estil autòcton, indígena, de l'anomenat 'segon romànic' europeu. Penso, doncs, que paga la pena descriure-la amb detall tot seguit. Vegem-ho.
Planta de creu llatina amb tres naus, un transsepte i tres absis. Cobertes amb volta de canó, llevat de les naus laterals que ho fan amb volta de quart i es prolonguen per formar la girola o deambulatori de dos pisos darrere l'absis central, un per a donar fluïdesa a la circulació dels pelegrins en accedir a sots l'altar per venerar les relíquies en una cripta amb volta anular estintolada per un pilar central i l'altre perquè els monjos segueixin orant sense obstacles al voltant de l'altar.
Cal fer avinent que el nou estil arquitectònic que neix i té lloc a les planes bessones de l'Empordà i el Rosselló, entre els rius Tet al nord i Ter al sud, i que esdevindrà bressol del modus artístic que dominarà l'Occident els següents 400 anys, es caracteritza per la incorporació de la volta de canó en substitució de la clàssica coberta plana dels temples romanogòtics, amb la qual cosa es marca la primera transició de l'art visigòtic al romànic, segons convenen especialistes internacionals com Marcel Dieulafeu, Santiago Alcolea i Oscar Niemeyer. I és que Sant Pere de Rodes esdevé el centre d'irradiació d'aquest romànic català, estès per multitud d'esglésies al seu voltant.
Per aguantar el pes de l'ampla volta central de canó d'una desmesurada i arriscada alçada, es disposaren quatre grans arcs diafragmàtics de reforç que recolzen sobre columnes exemptes de fust llis amb un estrany sistema de doble columna, ja que se sobreposen a unes altres que estan sobre un alt sòcol o podi i cada triple suport així format resta adossat a quatre pilars massissos per banda, solució única en el món del romànic.
Afegiu-hi ara els elements decoratius, com els temes vegetals d'arrel clàssica dels àbacs que coronen els capitells amb perfil a bisell i les bases de tipus califal i capitells d'estil corinti o bé carolingi, cúbics i voluminosos amb setze figures esculpides i decoració d'entrellaçats i fullatges de superior mestratge.
I per acabar, a l'exterior dos cloquers o campanars emmerletats que s'aixequen a un costat i altre de la façana, un en funció de campanar amb tres nivells de finestres i l'altre com a torre de defensa.
Mentre la resta de la tropa improvisava un dinar migrat assegut sobre l'amuntegament de carreus en les ruïnes del claustre, altres vàrem preferir continuar la pujada muntanya amunt fins a assolir el pic de la serra a 670 m d'altura per tal de veure el poc que en quedava de l'enlairat i enrunat castell de Sant Salvador de Verdera, desafiant perpetu de la tramuntana.
Des del segle XI al XIV el monestir de Sant Pere de Rodes va ser un important centre espiritual i un dels més rics de Catalunya gràcies a les visites de milers de pelegrins –una mena d'hagioturisme– per expressar la seva fe i a les grans donacions nobiliàries i la seva esplendor es fa patent en les grans dimensions del conjunt monacal.
I va ser llavors, entre 1369 i 1372, essent-ne abat en Pere, quan el cenobi es va convertir en un enclavament neuràlgic del pelegrinatge per una suposada o falsa butlla papal que donava dret a eximir els pelegrins dels seus pecats. Però l'11 de maig de 1370, mentre se celebrava el primer jubileu al monestir, l'Inquisidor General de la Corona catalanoaragonesa, Nicolau Eimeric, inicià una investigació sobre el dubtós document que guardava el monestir, que implicà al monjo Guillem Illa com a principal sospitós d'haver fet la falsa butlla papal. De cognominats com Illa encara en volten 74 per l'Empordà, però n'hi ha més al Vallès Oriental (247) i Maresme (108). I un altre abdica de ministre de salut, a qui han entabanat per presentar-se de candidat a la presidència de la Generalitat.
L'expressió tradicional 'd'anar de Rodes a Pilats' segons la cita evangèlica de Lluc, em dóna peu a parlar-vos del meu segon agradós record arran d'haver-me encomanat de fer l'octubre de 1954 el cadastre rústic de l'extens municipal terme de Barruera amb 19.097 hectàrees, aleshores així denominat per deformació de l'antic topònim de 'vallis orcera' o vall orsana, és a dir, la vall dels óssos, situada a la capçalera de la vall de Boí, ensems coneguda al segle X com a 'vallis bovinus' o vall de vacades. Entre bous i óssos vans, doncs, la cosa.
Arribat en autobús de línia al Pont de Suert, modesta capital comarcal, i poc després ben sotraguejat en passar i recórrer per l'embrió de carretera paral·lela al Noguera de Tor, gens recomanable pel seu paviment infame i polsós, un cop muntat en la cabina dels camions 'Pegaso' de la companyia ENHER que feia les obres hidroelèctriques a la vall amb la ingent allau de gent del sud que hi treballava fent en condicions pèssimes, tot a pic i pala, les galeries de les canonades d'aigua, foradant les muntanyes, a la fi arribo al meu destí en la pedania emmurallada de Boí.
D'entrada em vaig hostatjar a l'hotel Beneria, encara a mig bastir, i de fet no vaig començar els treballs de camp cadastrals de les propietats particulars dels veïns de cada poble sinó fins al cap d'un parell o tres de setmanes d'estar voltant per les muntanyes del que avui s'anomena Parc Nacional d'Aigües Tortes, creat un any després, el 21 d'octubre de 1955, ja que aleshores eren terrenys de la societat 'Agrícola i Forestal del Pirineu' (AFP) de la família del marquès de Cruïlles, gendre del qual n'havia estat abans propietari, Joan Ventosa i Calvell (µ1879 / †1959), amic íntim de Cambó, el primer polític de la Lliga que entrà en un govern de Madrid, ocupant la cartera de finances en dues ocasions (1917 i 1931). En tot cas vaig xalar –del llatí exhalare, esplaiar-se– com mai amb la muntanya viscuda íntimament a través dels diversos itineraris per un paisatge salvatge i impressionant.
Però no menys impressionant, ans tot el contrari, fou la descoberta del tresor arquitectònic de les nou esglésies romàniques repartides entre diferents pobles d'aquesta vall de Boí, amb el clàssic prototip de planta basilical amb les tres naus separades per columnes i coberta de fusta a dues aigües, capçalera amb tres absis i campanar de torre. Tot plegat reminiscència tardana i arcaïtzant en estil importat de la Llombardia, ja que tot i que la vall a l'edat mitjana tenia una població relativament reduïda, els dignataris locals reberen aleshores grans quantitats de plata per encoratjar-los a participar en la campanya catalana per a conquerir les places de Barbastre i Saragossa sota el jou musulmà.
Tanmateix, la major part d'aquests diners es van dedicar a construir diverses esglésies entre els segles XI i XIV, seguint l'estil arquitectònic llombard, sovint amb la coberta de les naus d'embigat de fusta i llosa de pissarra i sobretot els esvelts i elegants campanars de quatre, cinc i sis pisos amb finestres geminades i fins i tot algunes de triples, així com les pintures murals que es conserven al Museu Nacional de Catalunya (MNAC) a Barcelona, arran de la trista història de l'espoli i expatriació de les originàries de la canònica de Mur.
Per tant, conjunt ribagorçà que ha estat reconegut el 30 de novembre del 2000 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat i que comprèn les esglésies de Sant Joan de Boí; Sant Feliu de Barruera; Santa Maria de l'Assumpció de Còll; Santa Maria i Sant Climent de Taüll; Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall; Santa Maria de la Nativitat i l'ermita de Sant Quirç de Durro; i Santa Maria de Cardet. Però encara hi ha altres edificis religiosos romànics en ruïnes a la vall de Boí, com les esglésies de Sant Llorenç de Saraís i Sant Martí de Taüll, i les ermites de Sant Cristòfol d'Erill, de Sant Quirc de Taüll, de Sant Salvador de Barruera i de Sant Pere de Boí.
Diumenge passat vaig gaudir rememorant dos records del meu passat tot veient el segon capítol del nou programa "Batalla monumental", producció de TV3 per esbrinar el monument favorit dels catalans.
Doncs bé, el primer va ser encapçalant com antecessor a estil romà la marxa militar a peu del regiment que el juny de 1952 feia les pràctiques d'instrucció en el campament del Port de la Selva, tot fent l'anada i vinguda cap al llavors solitari cenobi o abadia de Sant Pere de Rodes –o de Roda–, elevat damunt penya-segats entre cel i terra a manera d'un niu d'àligues de difícil accés, amb uns tres quilòmetres de pujada a través d'una vegetació migradíssima, fins als 540 m d'alçada, i un majestuós mirador sobre la dilatada immensitat de la costa mediterrània des de la badia del Port de la Selva fins al cap de Cervera en el golf de Lleó i vistes espectaculars sobre el Cap de Creus, península que des d'enlaire fa el mateix efecte d'una mà amb els cinc dits estesos.
El cenobi, ancestral refugi medieval de la població del Port de la Selva i de Llançà quan hi havia atacs de temuts corsaris, tenia un caire monometal·lista, més feudal que monàstic, però aleshores estava totalment abandonat des de l'any 1798, en què els monjos, trobant-se molt sols i avorrits de les constants escomeses del cors, bandolers i contrabandistes vinguts tant per terra com per mar, decidiren a la fi tocar el dos. Per tant, un monestir durant segles abandonat i el claustre derruït, un conjunt arquitectònic, doncs, depredat i terriblement mutilat, que devia ser elegant i que em va deixar atuït perquè no en quedava gran cosa dempeus.
Una veritable llàstima perquè l'església, consagrada el 1022 per Guifré, arquebisbe de Narbona, n'és la joia i el paradigma de l'estil autòcton, indígena, de l'anomenat 'segon romànic' europeu. Penso, doncs, que paga la pena descriure-la amb detall tot seguit. Vegem-ho.
Planta de creu llatina amb tres naus, un transsepte i tres absis. Cobertes amb volta de canó, llevat de les naus laterals que ho fan amb volta de quart i es prolonguen per formar la girola o deambulatori de dos pisos darrere l'absis central, un per a donar fluïdesa a la circulació dels pelegrins en accedir a sots l'altar per venerar les relíquies en una cripta amb volta anular estintolada per un pilar central i l'altre perquè els monjos segueixin orant sense obstacles al voltant de l'altar.
Cal fer avinent que el nou estil arquitectònic que neix i té lloc a les planes bessones de l'Empordà i el Rosselló, entre els rius Tet al nord i Ter al sud, i que esdevindrà bressol del modus artístic que dominarà l'Occident els següents 400 anys, es caracteritza per la incorporació de la volta de canó en substitució de la clàssica coberta plana dels temples romanogòtics, amb la qual cosa es marca la primera transició de l'art visigòtic al romànic, segons convenen especialistes internacionals com Marcel Dieulafeu, Santiago Alcolea i Oscar Niemeyer. I és que Sant Pere de Rodes esdevé el centre d'irradiació d'aquest romànic català, estès per multitud d'esglésies al seu voltant.
Per aguantar el pes de l'ampla volta central de canó d'una desmesurada i arriscada alçada, es disposaren quatre grans arcs diafragmàtics de reforç que recolzen sobre columnes exemptes de fust llis amb un estrany sistema de doble columna, ja que se sobreposen a unes altres que estan sobre un alt sòcol o podi i cada triple suport així format resta adossat a quatre pilars massissos per banda, solució única en el món del romànic.
Afegiu-hi ara els elements decoratius, com els temes vegetals d'arrel clàssica dels àbacs que coronen els capitells amb perfil a bisell i les bases de tipus califal i capitells d'estil corinti o bé carolingi, cúbics i voluminosos amb setze figures esculpides i decoració d'entrellaçats i fullatges de superior mestratge.
I per acabar, a l'exterior dos cloquers o campanars emmerletats que s'aixequen a un costat i altre de la façana, un en funció de campanar amb tres nivells de finestres i l'altre com a torre de defensa.
Mentre la resta de la tropa improvisava un dinar migrat assegut sobre l'amuntegament de carreus en les ruïnes del claustre, altres vàrem preferir continuar la pujada muntanya amunt fins a assolir el pic de la serra a 670 m d'altura per tal de veure el poc que en quedava de l'enlairat i enrunat castell de Sant Salvador de Verdera, desafiant perpetu de la tramuntana.
Des del segle XI al XIV el monestir de Sant Pere de Rodes va ser un important centre espiritual i un dels més rics de Catalunya gràcies a les visites de milers de pelegrins –una mena d'hagioturisme– per expressar la seva fe i a les grans donacions nobiliàries i la seva esplendor es fa patent en les grans dimensions del conjunt monacal.
I va ser llavors, entre 1369 i 1372, essent-ne abat en Pere, quan el cenobi es va convertir en un enclavament neuràlgic del pelegrinatge per una suposada o falsa butlla papal que donava dret a eximir els pelegrins dels seus pecats. Però l'11 de maig de 1370, mentre se celebrava el primer jubileu al monestir, l'Inquisidor General de la Corona catalanoaragonesa, Nicolau Eimeric, inicià una investigació sobre el dubtós document que guardava el monestir, que implicà al monjo Guillem Illa com a principal sospitós d'haver fet la falsa butlla papal. De cognominats com Illa encara en volten 74 per l'Empordà, però n'hi ha més al Vallès Oriental (247) i Maresme (108). I un altre abdica de ministre de salut, a qui han entabanat per presentar-se de candidat a la presidència de la Generalitat.
L'expressió tradicional 'd'anar de Rodes a Pilats' segons la cita evangèlica de Lluc, em dóna peu a parlar-vos del meu segon agradós record arran d'haver-me encomanat de fer l'octubre de 1954 el cadastre rústic de l'extens municipal terme de Barruera amb 19.097 hectàrees, aleshores així denominat per deformació de l'antic topònim de 'vallis orcera' o vall orsana, és a dir, la vall dels óssos, situada a la capçalera de la vall de Boí, ensems coneguda al segle X com a 'vallis bovinus' o vall de vacades. Entre bous i óssos vans, doncs, la cosa.
Arribat en autobús de línia al Pont de Suert, modesta capital comarcal, i poc després ben sotraguejat en passar i recórrer per l'embrió de carretera paral·lela al Noguera de Tor, gens recomanable pel seu paviment infame i polsós, un cop muntat en la cabina dels camions 'Pegaso' de la companyia ENHER que feia les obres hidroelèctriques a la vall amb la ingent allau de gent del sud que hi treballava fent en condicions pèssimes, tot a pic i pala, les galeries de les canonades d'aigua, foradant les muntanyes, a la fi arribo al meu destí en la pedania emmurallada de Boí.
D'entrada em vaig hostatjar a l'hotel Beneria, encara a mig bastir, i de fet no vaig començar els treballs de camp cadastrals de les propietats particulars dels veïns de cada poble sinó fins al cap d'un parell o tres de setmanes d'estar voltant per les muntanyes del que avui s'anomena Parc Nacional d'Aigües Tortes, creat un any després, el 21 d'octubre de 1955, ja que aleshores eren terrenys de la societat 'Agrícola i Forestal del Pirineu' (AFP) de la família del marquès de Cruïlles, gendre del qual n'havia estat abans propietari, Joan Ventosa i Calvell (µ1879 / †1959), amic íntim de Cambó, el primer polític de la Lliga que entrà en un govern de Madrid, ocupant la cartera de finances en dues ocasions (1917 i 1931). En tot cas vaig xalar –del llatí exhalare, esplaiar-se– com mai amb la muntanya viscuda íntimament a través dels diversos itineraris per un paisatge salvatge i impressionant.
Però no menys impressionant, ans tot el contrari, fou la descoberta del tresor arquitectònic de les nou esglésies romàniques repartides entre diferents pobles d'aquesta vall de Boí, amb el clàssic prototip de planta basilical amb les tres naus separades per columnes i coberta de fusta a dues aigües, capçalera amb tres absis i campanar de torre. Tot plegat reminiscència tardana i arcaïtzant en estil importat de la Llombardia, ja que tot i que la vall a l'edat mitjana tenia una població relativament reduïda, els dignataris locals reberen aleshores grans quantitats de plata per encoratjar-los a participar en la campanya catalana per a conquerir les places de Barbastre i Saragossa sota el jou musulmà.
Tanmateix, la major part d'aquests diners es van dedicar a construir diverses esglésies entre els segles XI i XIV, seguint l'estil arquitectònic llombard, sovint amb la coberta de les naus d'embigat de fusta i llosa de pissarra i sobretot els esvelts i elegants campanars de quatre, cinc i sis pisos amb finestres geminades i fins i tot algunes de triples, així com les pintures murals que es conserven al Museu Nacional de Catalunya (MNAC) a Barcelona, arran de la trista història de l'espoli i expatriació de les originàries de la canònica de Mur.
Per tant, conjunt ribagorçà que ha estat reconegut el 30 de novembre del 2000 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat i que comprèn les esglésies de Sant Joan de Boí; Sant Feliu de Barruera; Santa Maria de l'Assumpció de Còll; Santa Maria i Sant Climent de Taüll; Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall; Santa Maria de la Nativitat i l'ermita de Sant Quirç de Durro; i Santa Maria de Cardet. Però encara hi ha altres edificis religiosos romànics en ruïnes a la vall de Boí, com les esglésies de Sant Llorenç de Saraís i Sant Martí de Taüll, i les ermites de Sant Cristòfol d'Erill, de Sant Quirc de Taüll, de Sant Salvador de Barruera i de Sant Pere de Boí.
