Ansiosa de retorn a Catalunya des del seu exili a Mèxic i en haver-se assabentat la Maria Macià i Lamarca (µ1897 / †1997) que la Falange havia abandonat la finca de Vallmanya que havia estat confiscada arran del conflicte bèl·lic, un bon dia decidí de recuperar aquell patrimoni agrari devastat i abandonat de Vallmanya, i va retornar fent cap a Madrid, on com a exiliada havia de retre comptes davant el Tribunal de Responsabilidades Civiles del franquisme. Allà li van notificar que estava condemnada al pagament d'una multa d'un milió de pessetes i a passar disset anys reclosa a Pamplona. Amb infinita dignitat va refusar les humiliants propostes a què li volia sotmetre el president del tribunal i molt tibada i cofoia se n'anà cap a Barcelona.
Un any després, un cop aixecada la condemna, aconseguia la devolució dels diners de la multa, i retornada a la finca s'hi va dedicar en cos i ànima a posar en marxa de nou la seva explotació, com havia fet abans quan la regentava de soltera i era molt estimada i respectada pels colons i parcers, que havien arribat a ser uns setanta. Des d'ara comptaria, però, amb l'ajuda administrativa de la seva neboda Maria Teresa Peyrí Macià, nada a Mèxic (µ1922 / †2016) i néta de Francesc Macià, que l'any 1975 estudià Belles Arts a Barcelona i és fotògrafa, havent-se casat amb el polític i economista Pere Pi-Sunyer i Bayo (µ1918-†2001), també exiliat a Veneçuela el 1939, graduat en economia a la universitat de Cornell (EUA) i postgrau el 1946 a la New School Research de Nova York, qui vers el 1967 ocupà un càrrec directiu al Banc Urquijo i, més endavant, fou nomenat el 1977 conseller d'Ensenyament i Cultura de la Generalitat Provisional d'en Josep Tarradellas, signant el 1978 el decret sobre l'ús oficial i generalitzat del català a l'escola.
I és que ambdós germans Peyrí, la Maria Teresa i l'Antoni, n'estaven molt de la seva tieta Maria Macià, plenament entregada a l'avi per qui sentia passió, ja que juntament amb Ventura Gassol, mà dreta del president, l'acompanyava a la majoria dels viatges que feia, quan va anar a Rússia, Amèrica... per buscar suports contra la dictadura de Primo de Rivera.
Però el que no s'esperava ni podia suportar llavors la Maria un cop instal·lada i fent vida de pagès a Vallmanya, era la desolació que hi regnava amb collites misèrrimes i sense liquiditat per pagar els jornalers i la masoveria que de temps hi habitava, fins i tot havent d'endeutar-se amb un crèdit de 50.000 pessetes per a fer la primera sega de les messes. I encara que a poc a poc tot va començar a rutllar, l'Instituto Nacional de Colonización (INC) va expropiar-li l'any 1968 a través de l'organisme d'IRYDA un total de 2.761 hectàrees, el 74% de la finca. Tenint en compte que temps enrere se'n varen segregar 304,8 de la 'Torre Cortasa' –abans coneguda com a Quadra de Farran o d'en Boltó– a favor del grup agrari de Vall Companys i ara, l'any 1968, la brutal desmembració per l'IRYDA d'altres 2.761 hectàrees, i més endavant una darrera venda de 191,4 hectàrees més a l'empresa Agro-Vallmanya dels germans Narcís Jové, la finca dels Macià restà reduïda a només una cabuda de 456,8 hees., és a dir, al 12,3 % de la superfície inicial. Arrabassada de soca-rel brutal.
Pel que fa al nebot, Antoni Peyrí i Macià (µ1924 / †2017), entre els anys 1966 i 1968 participà en la preparació dels XIX Jocs Olímpics de la capital mexicana d'octubre del 1968, havent deixat la seva petja com arquitecte al suburbi d'Iztacalco en projectar juntament amb dos arquitectes més el Palacio de los Deportes, complex esportiu de forma geodèsica i part integrant de la Magdalena Mixihuca, construït arran d'aquesta colònia de la zona lacustre i de Chinampes del Distrito Federal, juntament amb Iztacalco i Temazcaltitlán, i respon a la dona que segons la tradició asteca va donar a llum en una fugida de la tribu dels mexicans l'any 1111 en internar-se en la zona pantanosa de la llacuna central d'aleshores, coneguda com a Metztliapan.
Així les coses, el desembre de 1968, poc després de la brutal desmembració de la finca per l'IRYDA, en Setó, company meu de treballs professionals, i jo, rebem l'encàrrec ni més ni menys que de l'arquitecte, pintor i dibuixant Antoni Peyrí i Macià, nét de Francesc Macià, de fer l'aixecament topogràfic del plànol detallat de l'entorn edificat de la finca de Vallmanya, fins i tot assenyalant la ubicació mitjançant coordenades geodèsiques de cada arbre, sovint dels xiprers i rosals dels jardins al voltant de la masia. Per sort, només feia un mes que havíem comprat un taquímetre de precisió Hammer-Fennel, nou de trinca, i vaig fer-ne durant diversos dies l'estrena com a aparellador a la finca de Vallmanya per aixecar el plànol que vam lliurar el 13 de juny de 1969.
A finals de setembre del 1979, també per encàrrec de la família Macià, faig el projecte de partició de la finca Vallmanya entre les germanes Josefa i Maria Macià Lamarca, filles del president Macià i fins llavors copropietàries, per tal de formar-ne dos lots, amb aquestes cabudes a la fi resultants: A) de 280,9528 hectàrees i B) de 175,8476 hectàrees, que totalitzaven doncs les 456,8 hectàrees, que va quedar reduïda la finca.
El juliol de 1981, i ara per encàrrec d'Agro-Vallmanya, l'empresa dels ramaders de bestiar oví dels germans Jové Ayats (familiarment de can Narcís) que havia comprat 191,4 hectàrees de Vallmanya, reconstruïm la boga o límit provincial de Lleida amb Osca entre els punts 31 (molló o fita 4) i 48 (molló 6) de l'itinerari aixecat pels geòmetres de l'Instituto Geográfico y Catastral el 5 de juliol de 1922, tot seguint les coordenades de la seva llibreta de camp segons l'acta aixecada en data 1 de juliol en què es feia l'atermenament entre els municipis de Fraga i d'Alcarràs, o més ben dit, la frontera entre Catalunya i Aragó –o millor amb la Franja de Ponent–, prèvia actualització de les coordenades per tal de tenir en compte la declinació pels anys transcorreguts d'aleshores ençà (59 anys de la 'dictablanda' de Primo de Rivera a la democràcia de Tarradellas). Treball bonic de replanteig, que tres mesos després es va completar amb el planejament entre les finques d'Agro-Vallmanya en territori català (Alcarràs) i la de Manuel Mercadé Millanes, en sòl aragonès de la Franja (Fraga).
A més, com a responsable de la zona primera de Conservació Cadastral de Rústica a la demarcació de Lleida, i en diverses escapades als matins del maig de 1979, havia fet la renovació cadastral en la Zona de Colonització de l'IRYDA al voltant de les 1.823 hectàrees, del nucli de Sucs, pertanyent al municipi de Lleida, a tocar de Raïmat, i els seus 123 colons conreant aleshores 1.618 hectàrees, de terra de regadiu. Es tractava de posar en tributació els terrenys comprats l'any 1944 per l'INC a la societat 'Agrícola de Sucs, S.A.' per 5,25 milions de pessetes (uns 108 milions € del 2011), amb la finalitat d'executar-hi treballs de parcel·la ment, xarxa hidràulica i construcció d'un nou poble que seria habitat per famílies camperoles migrades d'arreu d'Espanya.
Seguint amb noves escapades diverses als matins durant algunes setmanes fins al 28 de març de 1983, també vaig fer igual renovació cadastral al voltant de les 4.414 hectàrees de la zona de colonització de Gimenells, arran de l'accés a la propietat dels colons sota tutela de l'IRYDA. Gimenells és un terme que pertanyia al municipi d'Alpicat, tot i que territorialment separat d'aquest, havent-se segregat el 1991 per independitzar-se i constituir el nou municipi de Gimenells i Pla de la Font, que fa frontera amb Aragó mitjançant la Clamor Amarga d'Almacelles.
I ja més tard, l'abril de 1986 faig el mateix i per igual motiu en les 2.761 hectàrees, de la Zona de Colonització de Vallmanya, en terme d'Alcarràs, arran de l'accés a la propietat de bona part dels colons sota tutela de l'IRYDA, on passejo ben bé un parell de mesos en escapades també escadusseres. En total descobreixo que la superfície realment ara llaurada havia augmentat un 35 % respecte d'abans.
Vers l'any 1987 retornà a Barcelona el nét de Macià, l'arquitecte Antoni Peyrí, després d'haver-ne passat gairebé mig segle a Ciutat de Mèxic.
La meva darrera visita a Vallmanya fou un dissabte del maig de 1994 arran d'haver impartit diverses classes a l'Escola Tècnica Superior d'Agronomia com a col·laborador en la part relativa al Cadastre durant el curs sobre 'Avaluació del Territori i Cadastre', amb Jaume Boixadera com a professor titular i coordinador. Ambdós, juntament amb tota la marabunta d'alumnes del curs, ens vàrem dirigir vers el 'Pla de Vallmanya', on ja tenia el consentiment dels pagesos gràcies a la intervenció d'en Samuel, capitost de la partida, tot fent un recorregut de circumval·lació del pla, amb parades per deixar de tant en tant els equips bipersonals que com a treball de camp de fi de curs havien de fer per a la identificació i descripció cadastral de les parcel·les que cadascun tenia prèviament assignades i delimitades sobre ortofotos aèries (masos d'en Peret, Manonelles, Llango, Filomeno, etc.).
Finalment, en arribar la Maria Macià a un estat de plena senectut, la seva neboda Maria Teresa, juntament amb el seu marit Pere Pi-Sunyer, passaren a tenir-ne cura d'ella i de Vallmanya, havent decidit la família, poc abans de la mort de la seva tia Maria, la venda de la finca en contra de la voluntat d'ella. Una finca en part malmesa llavors per la travessa al nord de l'anomenat 'Pla de Vallmanya' de la línia de l'AVE i també, més endavant, per la ubicació del circuit de velocitat construït per l'empresa local dels germans Vitores, situat al 'Pla de la Cremada', a tocar per ponent amb la carretera a Gimenells i amb el caseriu o masia de Vallmanya, havent estat inaugurat com a alternativa 'pobre' al circuit de Montmeló el maig del 2007, just una dècada després de la mort de la Maria Macià i sis anys de la defunció d'en Pere Pi-Sunyer. Any, en definitiva, en què es va vendre el que quedava de la finca de Vallmanya. I aquests són els tràgics fets que clouen la història.
Molts són els que diuen que l'estat d'abandó d'aquesta noble construcció de Vallmanya és la metàfora perfecta d'una part de la història del país. S'ha de fer alguna cosa, doncs, i tot sembla que l'ajuntament d'Alcarràs està per la labor. L'avi Macià s'ho mereix. I el nostre país, encara més.
Un any després, un cop aixecada la condemna, aconseguia la devolució dels diners de la multa, i retornada a la finca s'hi va dedicar en cos i ànima a posar en marxa de nou la seva explotació, com havia fet abans quan la regentava de soltera i era molt estimada i respectada pels colons i parcers, que havien arribat a ser uns setanta. Des d'ara comptaria, però, amb l'ajuda administrativa de la seva neboda Maria Teresa Peyrí Macià, nada a Mèxic (µ1922 / †2016) i néta de Francesc Macià, que l'any 1975 estudià Belles Arts a Barcelona i és fotògrafa, havent-se casat amb el polític i economista Pere Pi-Sunyer i Bayo (µ1918-†2001), també exiliat a Veneçuela el 1939, graduat en economia a la universitat de Cornell (EUA) i postgrau el 1946 a la New School Research de Nova York, qui vers el 1967 ocupà un càrrec directiu al Banc Urquijo i, més endavant, fou nomenat el 1977 conseller d'Ensenyament i Cultura de la Generalitat Provisional d'en Josep Tarradellas, signant el 1978 el decret sobre l'ús oficial i generalitzat del català a l'escola.
I és que ambdós germans Peyrí, la Maria Teresa i l'Antoni, n'estaven molt de la seva tieta Maria Macià, plenament entregada a l'avi per qui sentia passió, ja que juntament amb Ventura Gassol, mà dreta del president, l'acompanyava a la majoria dels viatges que feia, quan va anar a Rússia, Amèrica... per buscar suports contra la dictadura de Primo de Rivera.
Però el que no s'esperava ni podia suportar llavors la Maria un cop instal·lada i fent vida de pagès a Vallmanya, era la desolació que hi regnava amb collites misèrrimes i sense liquiditat per pagar els jornalers i la masoveria que de temps hi habitava, fins i tot havent d'endeutar-se amb un crèdit de 50.000 pessetes per a fer la primera sega de les messes. I encara que a poc a poc tot va començar a rutllar, l'Instituto Nacional de Colonización (INC) va expropiar-li l'any 1968 a través de l'organisme d'IRYDA un total de 2.761 hectàrees, el 74% de la finca. Tenint en compte que temps enrere se'n varen segregar 304,8 de la 'Torre Cortasa' –abans coneguda com a Quadra de Farran o d'en Boltó– a favor del grup agrari de Vall Companys i ara, l'any 1968, la brutal desmembració per l'IRYDA d'altres 2.761 hectàrees, i més endavant una darrera venda de 191,4 hectàrees més a l'empresa Agro-Vallmanya dels germans Narcís Jové, la finca dels Macià restà reduïda a només una cabuda de 456,8 hees., és a dir, al 12,3 % de la superfície inicial. Arrabassada de soca-rel brutal.
Pel que fa al nebot, Antoni Peyrí i Macià (µ1924 / †2017), entre els anys 1966 i 1968 participà en la preparació dels XIX Jocs Olímpics de la capital mexicana d'octubre del 1968, havent deixat la seva petja com arquitecte al suburbi d'Iztacalco en projectar juntament amb dos arquitectes més el Palacio de los Deportes, complex esportiu de forma geodèsica i part integrant de la Magdalena Mixihuca, construït arran d'aquesta colònia de la zona lacustre i de Chinampes del Distrito Federal, juntament amb Iztacalco i Temazcaltitlán, i respon a la dona que segons la tradició asteca va donar a llum en una fugida de la tribu dels mexicans l'any 1111 en internar-se en la zona pantanosa de la llacuna central d'aleshores, coneguda com a Metztliapan.
Així les coses, el desembre de 1968, poc després de la brutal desmembració de la finca per l'IRYDA, en Setó, company meu de treballs professionals, i jo, rebem l'encàrrec ni més ni menys que de l'arquitecte, pintor i dibuixant Antoni Peyrí i Macià, nét de Francesc Macià, de fer l'aixecament topogràfic del plànol detallat de l'entorn edificat de la finca de Vallmanya, fins i tot assenyalant la ubicació mitjançant coordenades geodèsiques de cada arbre, sovint dels xiprers i rosals dels jardins al voltant de la masia. Per sort, només feia un mes que havíem comprat un taquímetre de precisió Hammer-Fennel, nou de trinca, i vaig fer-ne durant diversos dies l'estrena com a aparellador a la finca de Vallmanya per aixecar el plànol que vam lliurar el 13 de juny de 1969.
A finals de setembre del 1979, també per encàrrec de la família Macià, faig el projecte de partició de la finca Vallmanya entre les germanes Josefa i Maria Macià Lamarca, filles del president Macià i fins llavors copropietàries, per tal de formar-ne dos lots, amb aquestes cabudes a la fi resultants: A) de 280,9528 hectàrees i B) de 175,8476 hectàrees, que totalitzaven doncs les 456,8 hectàrees, que va quedar reduïda la finca.
El juliol de 1981, i ara per encàrrec d'Agro-Vallmanya, l'empresa dels ramaders de bestiar oví dels germans Jové Ayats (familiarment de can Narcís) que havia comprat 191,4 hectàrees de Vallmanya, reconstruïm la boga o límit provincial de Lleida amb Osca entre els punts 31 (molló o fita 4) i 48 (molló 6) de l'itinerari aixecat pels geòmetres de l'Instituto Geográfico y Catastral el 5 de juliol de 1922, tot seguint les coordenades de la seva llibreta de camp segons l'acta aixecada en data 1 de juliol en què es feia l'atermenament entre els municipis de Fraga i d'Alcarràs, o més ben dit, la frontera entre Catalunya i Aragó –o millor amb la Franja de Ponent–, prèvia actualització de les coordenades per tal de tenir en compte la declinació pels anys transcorreguts d'aleshores ençà (59 anys de la 'dictablanda' de Primo de Rivera a la democràcia de Tarradellas). Treball bonic de replanteig, que tres mesos després es va completar amb el planejament entre les finques d'Agro-Vallmanya en territori català (Alcarràs) i la de Manuel Mercadé Millanes, en sòl aragonès de la Franja (Fraga).
A més, com a responsable de la zona primera de Conservació Cadastral de Rústica a la demarcació de Lleida, i en diverses escapades als matins del maig de 1979, havia fet la renovació cadastral en la Zona de Colonització de l'IRYDA al voltant de les 1.823 hectàrees, del nucli de Sucs, pertanyent al municipi de Lleida, a tocar de Raïmat, i els seus 123 colons conreant aleshores 1.618 hectàrees, de terra de regadiu. Es tractava de posar en tributació els terrenys comprats l'any 1944 per l'INC a la societat 'Agrícola de Sucs, S.A.' per 5,25 milions de pessetes (uns 108 milions € del 2011), amb la finalitat d'executar-hi treballs de parcel·la ment, xarxa hidràulica i construcció d'un nou poble que seria habitat per famílies camperoles migrades d'arreu d'Espanya.
Seguint amb noves escapades diverses als matins durant algunes setmanes fins al 28 de març de 1983, també vaig fer igual renovació cadastral al voltant de les 4.414 hectàrees de la zona de colonització de Gimenells, arran de l'accés a la propietat dels colons sota tutela de l'IRYDA. Gimenells és un terme que pertanyia al municipi d'Alpicat, tot i que territorialment separat d'aquest, havent-se segregat el 1991 per independitzar-se i constituir el nou municipi de Gimenells i Pla de la Font, que fa frontera amb Aragó mitjançant la Clamor Amarga d'Almacelles.
I ja més tard, l'abril de 1986 faig el mateix i per igual motiu en les 2.761 hectàrees, de la Zona de Colonització de Vallmanya, en terme d'Alcarràs, arran de l'accés a la propietat de bona part dels colons sota tutela de l'IRYDA, on passejo ben bé un parell de mesos en escapades també escadusseres. En total descobreixo que la superfície realment ara llaurada havia augmentat un 35 % respecte d'abans.
Vers l'any 1987 retornà a Barcelona el nét de Macià, l'arquitecte Antoni Peyrí, després d'haver-ne passat gairebé mig segle a Ciutat de Mèxic.
La meva darrera visita a Vallmanya fou un dissabte del maig de 1994 arran d'haver impartit diverses classes a l'Escola Tècnica Superior d'Agronomia com a col·laborador en la part relativa al Cadastre durant el curs sobre 'Avaluació del Territori i Cadastre', amb Jaume Boixadera com a professor titular i coordinador. Ambdós, juntament amb tota la marabunta d'alumnes del curs, ens vàrem dirigir vers el 'Pla de Vallmanya', on ja tenia el consentiment dels pagesos gràcies a la intervenció d'en Samuel, capitost de la partida, tot fent un recorregut de circumval·lació del pla, amb parades per deixar de tant en tant els equips bipersonals que com a treball de camp de fi de curs havien de fer per a la identificació i descripció cadastral de les parcel·les que cadascun tenia prèviament assignades i delimitades sobre ortofotos aèries (masos d'en Peret, Manonelles, Llango, Filomeno, etc.).
Finalment, en arribar la Maria Macià a un estat de plena senectut, la seva neboda Maria Teresa, juntament amb el seu marit Pere Pi-Sunyer, passaren a tenir-ne cura d'ella i de Vallmanya, havent decidit la família, poc abans de la mort de la seva tia Maria, la venda de la finca en contra de la voluntat d'ella. Una finca en part malmesa llavors per la travessa al nord de l'anomenat 'Pla de Vallmanya' de la línia de l'AVE i també, més endavant, per la ubicació del circuit de velocitat construït per l'empresa local dels germans Vitores, situat al 'Pla de la Cremada', a tocar per ponent amb la carretera a Gimenells i amb el caseriu o masia de Vallmanya, havent estat inaugurat com a alternativa 'pobre' al circuit de Montmeló el maig del 2007, just una dècada després de la mort de la Maria Macià i sis anys de la defunció d'en Pere Pi-Sunyer. Any, en definitiva, en què es va vendre el que quedava de la finca de Vallmanya. I aquests són els tràgics fets que clouen la història.
Molts són els que diuen que l'estat d'abandó d'aquesta noble construcció de Vallmanya és la metàfora perfecta d'una part de la història del país. S'ha de fer alguna cosa, doncs, i tot sembla que l'ajuntament d'Alcarràs està per la labor. L'avi Macià s'ho mereix. I el nostre país, encara més.
