Sense ànim de fer-me passar per aficionat o entès en tauromàquia, voldria referir-me a la darrera figura colossal d'aquesta activitat, sorgida recentment al coso de Moncloa: Mariano Rajoy, conegut també com “El niño de los hilillos”.
En aquest cas, no es tracta d'un àgil banderiller, ni d'un temerari matador. Tampoc es tracta d'un acreditat genet picador. L'art que aquesta figura de la tauromàquia domina a la perfecció és el “Don Tancredo”.
Per als pocs entesos, cal saber que aquesta activitat consisteix en situar-se al bell mig de l'arena, sobre una peanya, tot vestit i pintat de color blanc, talment una estàtua. La virtut d'aquest art s'assoleix quan degut a l'immobilisme absolut, el brau no para esment en l'individu, i el volta sense envestir-lo, atès que, com és sabut, els braus només ataquen allò que es mou.
Rajoy supera en aquesta activitat qualsevol altra figura que hagi existit. Fins i tot la del mític Don Tancredo lleidatà Ricardo Prunera, àlias “Ciruelo”, popular a la Lleida de primeries del segle XX quan, en els encontorns de l'actual plaça Ricard Vinyes, es duien a terme corrides d'aficionats de festa major.
Ni els bous de la ramaderia del desnonament, de l'atur massiu, de les reivindicacions catalanes, o del rebuig a la LOMCE han aconseguit fer moure una cella del temperat gallec. El proper repte -encara més difícil- consisteix en estar-se quiet, com la guatlla quan sent els gossos, davant la presència de les acreditades sanguinolentes banyes de la cabanya Bárcenas. Els acèrrims seguidors de Rajoy no tenen cap dubte que superarà la prova, i consideren que ningú com ell per demostrar que córrer és de covards.
Malgrat la solvència del gallec a l'hora d'estar-se quiet, aniria bé anar comprovant que les farmacioles i els estris d'atenció mèdica es troben en condicions òptimes, després de tant de temps sense ús. Mai se sap quan un esternut inesperat pot fer-te bellugar i, si fora aquest cas, habituat a mai no moure's, de ben segur les cames potser no li respondrien per salvar-se de l'escomesa.
