Quan es parla de la deportació als camps de concentració nazis, el relat sovint es concentra en les grans xifres i els noms coneguts. Aquest mes de maig s’ha celebrat el 80è aniversari de l’alliberament del camp de Mathausen-Gusen, una efemèride que convida a reflexionar sobre el fet que rere les estadístiques es troben vides concretes, històries oblidades i una memòria que, encara avui, reclama espai. A les terres de Ponent, l’empremta del nazisme és més profunda del que es podria pensar. Segons un estudi del Departament d’Història de la Universitat de Lleida, entre 1940 i 1944 un total de 315 lleidatans van ser deportats a camps de concentració. D’aquests, 193 no en van sortir amb vida. Un drama silenciat durant dècades i que, ara, gràcies a investigacions rigoroses, comença a ser rescabalat.
Mathausen, el cementiri dels republicans
La gran majoria de víctimes van morir a Mathausen-Gusen, un dels camps més brutals del sistema concentracionari nazi, conegut pels republicans espanyols com “el camp de la mort lenta”. Mathausen es va convertir en una de les principals destinacions per a excombatents de la Guerra Civil, especialment catalans, que després de fugir a França en l’exili republicà, van ser capturats per tropes alemanyes o entregats pel règim de Vichy.
Segons va documentar Montserrat Roig al seu imprescindible Els catalans als camps nazis, prop de 2.000 catalans van morir en camps com aquest. Entre ells, desenes i desenes de lleidatans, que van ser empresonats, explotats fins a l’extenuació i exterminats en condicions inhumanes. L’estudi de la UdL, consultable en línia, aporta noms, dates i llocs d’origen d’aquests presoners, recuperant així la seva humanitat i retornant-los al relat col·lectiu que els va oblidar massa temps.
Dones deportades: resistència i oblit
Però si hi ha una memòria especialment silenciada, és la de les dones. Elles també van patir la barbàrie, i sovint en condicions específiques i encara més deshumanitzadores. En aquest context s’inscriu el treball de la historiadora Míriam Roma García, Les sis de Ravensbrück, que rescata les vides de sis lleidatanes deportades al principal camp femení del Tercer Reich: Lola Casadellà, Generosa Cortina, Felicitat Gasa, Conxita Grangé, Maria Maranges i Coloma Seró.
Aquestes dones, provinents de diversos indrets de la demarcació, van viure l’experiència tràgica de la Guerra Civil, l’exili republicà i finalment la captura per part de les autoritats alemanyes. Algunes, com Casadellà, tenien una militància activa —en el seu cas dins el PSUC—; d’altres, com Maranges, van ser perseguides pel vincle amb familiars compromesos amb la causa republicana. Totes elles van experimentar una repressió creuada: política i de gènere.
A Ravensbrück, van haver de suportar humiliacions específiques com la instrumentalització del cos, la negació de la seva identitat i l’explotació laboral extrema. L’autora del llibre remarca com la seva condició de dones les convertia en doblement vulnerables, però també les empentava a formes de resistència invisibles: solidaritat, cures, transmissió cultural. Una resistència que sovint ha quedat al marge dels relats heroics, però que és clau per entendre la supervivència.
El silenci i la reconstrucció de la història
Una de les dificultats principals amb què es va trobar Roma a l’hora de reconstruir aquestes biografies va ser la manca de documentació. Molts arxius van ser destruïts pel règim nazi o bé han estat inaccessibles durant dècades. A més, el silenci posterior a la Segona Guerra Mundial —tant a França com a Espanya— va fer que moltes supervivents no relatessin mai la seva experiència. Per això, el llibre de Roma és també una reivindicació del dret a la memòria i un exercici de reparació històrica imprescindible.
Aquest treball s’afegeix a altres iniciatives que, des de l’àmbit acadèmic i institucional, volen visibilitzar el llegat dels deportats catalans. Amb actes commemoratius, plaques de record, i ara també amb l’obertura digital d’arxius, es comença a revertir una llarga desmemòria. Però la tasca és llarga, i exigeix compromís col·lectiu.
A les terres de Ponent, la memòria de la deportació no és un assumpte del passat: és una eina per entendre el present i defensar el futur. Les històries de les víctimes lleidatanes ens interpel·len com a societat i ens obliguen a pensar com s'articulen avui els discursos de l'odi, la persecució política o la discriminació de gènere.
Recuperar els noms de les víctimes, fer memòria de les dones oblidades, posar en valor la resistència republicana en els camps nazis no és un exercici de nostàlgia, sinó una defensa activa de la dignitat i la llibertat.
La memòria a peu de carrer
Als carres empedrats d’Europa, entre voreres anònimes i façanes desmemoriades, hi ha petites llambordes que sobresurten del terra. No criden l’atenció per la seva mida —mesuren tot just 10 centímetres quadrats— sinó pel seu significat profund: són les Stolpersteine, les "pedres que fan ensopegar", un projecte d’art i memòria que interpel·la vianants amb noms propis i històries colpidores.
Aquestes llambordes, encastades a terra davant dels domicilis o llocs de detenció de les víctimes del nazisme, són obra de l’artista alemany Gunter Demnig. La primera es va col·locar el maig del 1996 al barri berlinès de Kreuzberg, en homenatge a una persona jueva assassinada durant la persecució nazi. Des d’aleshores, el projecte ha crescut fins a esdevenir el memorial descentralitzat més gran del món. Avui, n’hi ha més de 100.000 repartides per una vintena de països europeus.
A la demarcació de Lleida, el projecte ha estat impulsat per diverses entitats de memòria democràtica, amb la col·laboració d’institucions locals i familiars de les víctimes. Fins ara, s’han instal·lat 71 llambordes, que permeten recórrer un mapa de la repressió nazi a través de noms com el de Dolors Casadellà (Alcoletge), deportada a Ravensbrück, o el de Josep Maria Roca (Lleida), mort a Mathausen. Són només dues de les desenes d’històries que la memòria havia amagat i que ara tornen a emergir amb dignitat.
Les Stolpersteine no només recorden les persones que van morir als camps de concentració, sinó també aquelles que van sobreviure, van fugir o que van ser perseguides pel règim nazi per motius ètnics, polítics, religiosos o d’orientació sexual. Cada pedra, feta de formigó i coronada amb una placa de llautó, conté informació bàsica: el nom de la víctima, l’any de naixement, el lloc de deportació i la seva destinació final —la mort o la llibertat.
A diferència dels grans memorials concentrats en llocs concrets, aquestes pedres trenquen amb la lògica del record institucionalitzat. Ens obliguen a mirar a terra, literalment, i a ensopegar amb la memòria. Davant de casa, al costat d’un portal, al peu d’una escola... Els noms tornen a ocupar l’espai públic que els fou arrabassat.
