El desenvolupament de l'Horta de Lleida ha significat, al llarg de la història, el desenvolupament de la ciutat. Una i altra han avançat de la mà fins al punt que, aquest jardí custodiat i preservat per pagesos i enginyers de l'aigua al llarg dels segles, ha estat un espai molt apreciat des dels àrabs i romans fins als nostres dies, no només perquè representa una riquesa natural i agrícola cabdal per la ciutat, sinó també un marge per a la reconversió de l'activitat socioeconòmica, un lloc en constant evolució, amb els seus propis tempos i una connexió a l'urbs que impulsa l'aflorament d'iniciatives que acaben destacant i exportant-se arreu. La característica que s'ha mantingut al llarg dels segles, més enllà de la seva exhuberància, és que ha estat sempre poblada per pioners.
Marbi: un univers artístic 'made in Horta'
Cristina Garcia, de Campi Qui Pugui, a l'interior de l'espai de creació Marbi, amb un dels decorats - Foto: Cristina Mongay
Tal com ho fa amb la fruita dolça, l'Horta avui exporta teatre de Lleida al món a través de projectes que naixen, arrelen i maduren a les seves terres. Situat a la Partida de Bovà, l'espai de creació Marbi és un univers en si mateix, un lloc únic a Catalunya que aixopluga catorze companyies de teatre i professionals diversos que es dediquen a les arts escèniques, les audiovisuals i la música. Ubicat a l'antiga fàbrica d'ascensors, Marbi (ara amb B alta) manté l'arrel fonètica del nom de la indústria per donar compte de la història particular que ha viscut aquesta construcció. “Va ser un amor a primera vista. Tot sovint, els espais industrials queden abandonats perquè no se sap quin ús donar-los, però els usos artístics són infinits”, explica Cristina Garcia de la companyia Campi Qui Pugui sobre aquesta construcció que, com moltes altres del patrimoni industrial català, ha trobat una segona vida en l'art.
El nom de Marbi (que ara equivaldria a “Molts Artistes Remenant Bones Idees”) tindria aquest doble sentit: el d'un element com l'ascensor que serveix “per elevar objectes, però també, de manera poètica, d'elevar la creació”, diu Garcia
Campi Qui Pugui, una de les companyies catalanes amb més projecció internacional, fou una de les tres fundadores del clúster, junt amb la també cèlebre Zum Zum Teatre i els professionals del disseny de vestuaris i d'escenografies de Plàncton Escena, que van trobar en aquest espai una oportunitat per donar cabuda a les seves grans creacions, però també de compartir l'espai amb joves creadors que buscaven un espai que poguessin assumir i on constituir-se oficialment, un espai on compartir experiències i trobar sinergies que poguessin ser enriquidores per tothom. “El que hauries de fer aixecant el telèfon per resoldre dubtes, aquí ho fas en persona, tot fent un cafè a la sala de descans. Les idees es multipliquen i creixen”, relata Garcia.
Des que obrí les seves portes l'any 2017, aquest espai col·laboratiu s'ha omplert ràpidament de professionals que han vist accelerar el seu creixement. Marbi és avui un viver que eleva les companyies i artistes emergents fins al 'proper nivell' des d'una idiosincràsia única i que porta la signatura de Lleida en cada projecte que s'hi cou, com una manera de fer. També hi ha establert la seva seu la TTP, l'Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics, de la qual en són sòcies setanta-tres companyies de tot Catalunya.
En aquest territori espaiós, les companyies hi han trobat, a més, la calma d'un paisatge inspirador, configurat d'arbres fruiters, cigonyes i bancals, que inunda cada espai de llum verda i convida als treballadors a fer pauses a través de les passejades que també els ha dut a conèixer els veïns, els quals s'han acabat interessant i implicant, d'alguna manera, en els seus projectes artístics i professionals. La vida comunitària és una de les grans virtuts que s'ha mantingut viva al llarg dels anys a la zona, i que a Marbi, concretament, pren força al seu espai exterior i al berenador de sota la pineda, un espai on els professionals assagen, dinen i berenen, i on l'històric esperit festiu de l'Horta i de fer vida a l'aire lliure reviu durant tots els dies en què el temps és bo.
L'edifici manté el muntacàrregues original, molt útil per traslladar tot el material amb què treballen aquests professionals, però que també ha trobat altres usos creatius, com el de l'escenari d'un videoclip del cantant lleidatà Kelly Isaiah. Les seves oficines, magatzems, tallers i sala d'assaig són sovint visitades per estudiants d'interpretació d'arreu que volen conèixer l'experiència de les companyies i projectes afincats de primera mà, com els estudiants de l'Aula de Teatre i de la Universitat de Girona, i també han rebut visites institucionals, com les de la Paeria i altres ajuntaments, o el Departament de Cultura de la Generalitat, que veuen en aquesta iniciativa un potencial de rèplica en altres llocs.
I és que la majoria de projectes exporten de Lleida a l'àmbit internacional, tot i que destaquen que, des de l'inici de la pandèmia, s'ha generat força 'consciència km. 0', un fet que celebren i que esperen que quedi, perquè detecten que ha generat un canvi en moltes disciplines artístiques, que han viscut un naixement prolífic de projectes arrelats a la ciutat. “S'està veient una explosió d'iniciatives en què pobles petits de tota la província aposten per festivals i esdeveniments culturals amb una programació estable. S'està fent xarxa tant des dels barris com de les poblacions, i la perifèria està agafant força, també a través de la seva connexió amb la ciutat”, assegura Garcia. Un fenomen que es pot concebre com un creixement més de la capital ponentina i del qual, sens dubte, l'Horta n'ofereix una excel·lent perspectiva. Aquesta eclosió i consolidació de projectes ha dut a 'treure's complexos' per evidenciar que aquí s'hi generen iniciatives suficients com per acabar amb la idea que cal anar 'a fora' per establir-se, una cosa que tradicionalment, segons Garcia, les companyies d'arts escèniques lleidatanes han tingut molt clara: “les companyies es reivindiquen aquí perquè ja porten molts anys treballant al seu taller i als magatzems de la ciutat. És una cosa que s'ha heretat al llarg dels anys, la importància de crear des de Lleida, i això ha creat molta escola”. Aquesta unicitat i solidesa, com la d'una casa on sempre es pot tornar, ha conduït no només a la major part de companyies de teatre establertes aquí a exportar a l'àmbit internacional sota l'inequívoc segell ponentí, sinó a fer de Lleida i del seu entorn, com l'univers Marbi de la Partida de Bovà, un lloc particular sobre el qual cal aprendre i que pot marcar el camí de professionals de l'àmbit d'arreu del país.
Aromes Can Rosselló: un nou color que trenca esquemes
Els productes elaborats a partir de la lavanda d'Aromes Can Rosselló - Foto: Aromes Can Rosselló
Cap al sud, a la partida del Sot de Fontanet, uns altres pioners, un bon dia, van decidir alçar-hi un laboratori dels aromes. La recerca d’alternatives als conreus tradicionals va conduir els impulsors d'Aromes Can Rosselló a cercar complicitats amb diferents àrees tècniques de desenvolupament. És així com, ara fa vuit anys, a l'Horta hi van començar a florir, per primera vegada, plantes de lavanda, un fenomen que va canviar la fisonomia del territori, tot trencant amb els colors dels fruiters i l’hortalissa que tradicionalment havien cobert el territori.
Sergi Rosselló, un dissenyador lleidatà originari de la zona rural de la capital del Segrià, va proposar a la família reconvertir els conreus tradicionals en producció ecològica de lavanda, una planta de la qual en sorgeixen aromes naturals, productes cosmètics i farmacèutics. El projecte va arrencar de forma modesta per convertir-se al llarg d'aquest temps en un referent reconegut per administracions, sectors empresarials i productors de la zona.
El progenitor de la saga, Francesc Rosselló, constata que el Sergi va comptar amb la complicitat de tota la família per arrancar un projecte visionari, que avui ha rellevat la seva germana Mònica. El Francesc destaca que aquest relleu generacional ha significat un canvi de paradigma dels orígens del Rosselló, ja que la Mònica ha impulsat una marca pròpia en el món de la cosmètica natural i productes per al benestar, amb la vista fixada en la creació d'una línia de productes alimentaris.
L’empresa familiar ha obtingut el distintiu Horta de Lleida, marca impulsada per l’Ajuntament de Lleida, que sorgeix de la necessitat de diferenciar els productes agraris i serveis produïts o oferts a l’espai agrari de l’Horta, amb l’objectiu que els consumidors puguin diferenciar-los clarament. A més, el projecte ha estat guardonat amb els Premis de l’Horta de Lleida 2017 a la Innovació, i la Mònica Rosselló va ser distingida com a millor empresària agroalimentària en els Premis Ap! Lleida 2018, organitzats per l’Associació Professional d’Empresàries.
La família hortenca ha aconseguit situar lavanda més enllà del concepte tradicional de planta aromàtica, fent pedagogia de les seves propietats remeieres i, fins i tot, fent-la arribar al sector de la restauració com una espècie amb qualitats molt singulars i apreciades. També han impulsat un projecte conjunt amb Alemany per elaborar un sabó de mel amb aromes de lavanda.
La família ha trobat en aquesta partida de l'Horta, part d’aquestes 20.000 hectàrees de cinturó verd que flanqueja la gran ciutat, unes característiques especials que han possibilitat el projecte. “El Sot de Fontanet és un espai privilegiat en forma de poble disseminat en el qual tots ens coneixem”, descriu Rosselló. A més, mentre reconeix que “el relleu generacional és molt complicat, tot i la importància estratègica de la zona en l'entorn de l'alimentació”, Aromes Can Rosselló ha aconseguit trencar esquemes a través de l'experimentació i l'atreviment per fer una marca i uns productes únics.
“Amb l’oli essencial de lavanda pots arribar a elaborar des d’un potent relaxant fins a un gelat saborosíssim, passant per magdalenes o una cervesa”, il·lustra Rosselló
Per la seva singularitat, el projecte de Can Rosselló ha estat reconegut per la Paeria de Lleida qui, conjuntament amb la Diputació, ha dut a terme estudis de viabilitat del cultiu per poder traslladar a la resta de productors de l’Horta, una iniciativa que no només significaria una reconversió o alternativa a les explotacions, sinó també un nou atractiu turístic, com ho són alguns municipis del Segrià amb la floració dels fruiters.
A les finques de Can Rosselló s’han plantat enguany 4.000 plantes de dues varietats, que a partir del mes de juny estaran en plena floració, i la finca obrirà portes al públic amb visites programades, tallers, trobades gastronòmiques i privades, entre altres activitats. Una manera més de conèixer un entorn natural i paisatgístic singular que es transforma dia a dia per mantenir la seva essència; ara, també, amb olor de lavanda.
Ecolòrgic: llegir el camp per canviar el futur
La família Garreta entre els arbres fruiters d'una de les finques d'Ecolòrgic - Foto: Ecolòrgic
Amb multitud de realitats diverses i emprenedors, l'Horta sempre ha estat terra d'experiments i innovació, mantenint el denominador comú el coneixement de la natura a través del contacte directe. La fruita dolça s'ha mantingut com un dels conreus majoritaris al llarg dels anys de l'Horta de Lleida, però, alhora, és un dels cultius que està vivint un canvi més substancial en la manera com es treballa. La tercera generació dels Garreta, pagesos i ramaders establerts entre la Partida de Sant Just, les Torres de Sanui i el Pla de Montsó, estava a punt d'abandonar la tradició familiar per les dificultats que es derivaven de l'agricultura convencional quan, de sobte, ara fa nou anys, va presentar-se una possibilitat completament diferent d'enfocar l'ofici. “L'agricultura convencional requereix molt volum, depèn de l'especulació i tot sovint només t'ofereix 'molletes'”, manifesta Jordi Garreta. Però les múltiples realitats que coexisteixen en aquest indret van permetre que, un bon dia, unes estudiants d'Enginyeria Agrària amb grans idees es creuessin al seu camí. En acabar les classes, les enginyeres agràries, que vivien en una de les finques de la família, acudien a l'Agrupació de Defensa Vegetal de Producció Ecològica de Ponent, una mica més a l'oest, al Camí de Sant Just. És així com, a través d'elles, el Jordi va conèixer més de prop l'agricultura ecològica, va assistir a xerrades i a cursos fins que va decidir fer el pas: reconvertir tots els camps en conreus 100% ecològics. Això implicava canviar totes les lleis, per molt que la fruita pogués continuar sent la mateixa, apropar-se als conreus d'una manera totalment diferent: “la conversió a camps ecològics és un procés complicat perquè has de desintoxicar el terreny. No és que l'agricultura convencional sigui dolenta, però sí que és molt més forçada: els cultius són de síntesi, les plantes es fan dependents d'aquests inputs i, al moment que els ho treus, passen estrès. És com un procés de desintoxicació, però després del trauma, són més feliços”, explica el Jordi.
Aquest procés de transformació no hauria estat possible sense la dèria del Jordi per conèixer a fons el funcionament de la terra en què vivia. Un procés que requeria paciència, experimentació i molta atenció: “l'agricultura ecològica et fa ser més observador. Amb la convencional, cada deu dies, ensulfates per matar les cuques i tires herbicida per treballar còmodament. L'arbre es veu vigorós, però no tenim en compte -ni volem saber- què hi ha davall”. Al contrari que amb la convencional, a les finques dels Garreta, les males herbes no són enemics que cal eliminar, sinó senyals de la terra que cal llegir per saber què necessita realment: “segons l'herba que surt, saps si tens un problema o una virtut. Si per exemple, surt un card, tot i que pel pagès convencional pot semblar que és un mal senyal, t'està indicant moltes coses, com que la terra està massa compactada. El card baixa fins a set metres de profunditat i et descomprimeix la terra pujant els nutrients. Si deixéssim un pati abandonat, un card faria que, amb el temps, tornés a ser cultivable”, indica Garreta, qui explica que també les malves, les milloques i les plagues parlen de l'estat de la terra i del desequilibri nutricional, com el pugó, que assenyalaria un excés de nitrogen. “Amb l'agricultura ecològica busques l'equilibri natural. Lògicament, no tindrem superproduccions, sinó les que aquell territori pugui donar”, assegura. A més, amb el temps, han aconseguit deixar d'utilitzar menys fitosanitaris i aprofitar més els recursos naturals: “no vols intentar ser més espavilat que la natura, perquè això és impossible. Si vas de la seva mà, acabes gastant menys i tot acaba sent més viable”, afirma.
Amb aquesta agricultura més conscient, la família contribueix al desenvolupament local sostenible de la zona, preservant la biodiversitat vegetal i animal de l'Horta de Lleida. El canvi de plantejament, és clar, condueix també a uns diferents resultats. El respecte per la terra de Cal Garreta es tradueix la gran qualitat dels seus productes, més valorats que els que obtenien a partir de l'agricultura convencional, i molt apreciats, sota la marca Horta de Lleida, per Alemanya, França i Anglaterra, consumidors assidus de fruita ecològica i de qualitat, tot i que la família espera que els seus principals consumidors acabin sent, un bon dia, els mateixos lleidatans.
De tot aquest gir radical n'ha nascut el seu producte estrella: el suc de paraguaià Ecolòrgic, amb el sabor de l'Horta i el color del sol ponent, que es pot trobar en botigues i establiments d'arreu de la ciutat
“L'agricultura ecològica permet que et puguis guanyar la vida, que és part de la sostenibilitat. Ara tenim contacte directe amb el consumidor, sabem el que vol, i la producció va de la mà de la comercialització”, assegura Garreta, que ens confessa que els primers anys li arribaven imatges de la seva pròpia finca a través dels grups de Whatsapp de gent convençuda que s'estava equivocant, però que durant els últims anys, en veure que s'ha sostingut i que el seu producte es valora, alguns agricultors s'han interessat pel seu procés. El camí a seguir per tots aquells qui desitgen seguir vivint a l'Horta i de l'Horta pot variar, però la família ho resumeix, en qualsevol cas, amb un lema molt clar: “si tractem la natura com a principi, no hi haurà final”.
