Miralcamp ja compta amb el seu propi poble agermanat: Tepeji del Río de Ocampo, de l’estat d’Hidalgo, Mèxic. La unió entre els dos pobles es va formalitzar el passat 8 d’octubre, quan un equip de representants miralcampins va arribar-se fins aquesta població d’ultramar per signar el document oficial d’agermanament, juntament amb els representants de Tepeji del Río.
Aquest agermanament ha sorgit del vincle establert recentment entre dos arbres característics d’ambdues poblacions, l’Alzinera del Quelàs i l’Árbol-Buzón, una aliança promoguda a través de la poetessa Dolors Sans i la historiadora i promotora cultural María Guadalupe Huicochea per la similitud entre les històries dels dos arbres, i que ara s’ha formalitzat amb la voluntat de promoure l’intercanvi cultural entre ambudes regions.
L’Ajuntament de Miralcamp ja ha presentat un projecte per aplicar a una subvenció a la Generalitat de Catalunya que promou la internacionalització dels ens locals de Catalunya i que sufraga fins al 80% dels costos d’aquesta mena de projectes, amb la qual esperen “poder fer moltes coses” juntament amb Tepeji del Río, població ara estretament lligada amb Miralcamp.
Durant la seva estada a Mèxic, que va tenir lloc entre el 4 a l’11 d’octubre, l’alcaldessa de Miralcamp, Carme Ribes; el tinent d’alcalde i regidor d’Educació, Sanitat i Medi Ambient, Jaume Verdés; la regidora de Joventut, Festes i Esports, Sara Cambray; la poeta i protectora de l’Alzinera del Quelàs, Dolors Sans; i la també protectora i cuidadora de l’alzina, Josefina Sans, van conèixer de primera mà la regió a través d’un seguit d’activitats programades pels representants de la zona.
De prop: Tepeji del Río de Ocampo
Tepeji del Río de Ocampo, situat a 80 km nord de la Ciutat de Mèxic, a la Vall del Mezquital (provínica de l’Eix Neovolcànic), és un dels 84 municipis que conformen l’estat d’Hidalgo, que compta amb un total de 90.546 habitants repartits entre 72 localitats. El seu nom prové del terme ‘tepexic’, que fa referència a l’expressió del nàhuatl «lloc entre penyals», mentre que ‘de Ocampo’ fa honor a Melcior Ocampo (1814-1861), un advocat, científic i polític liberal mexicà molt influït per les idees de llibertat de la França de l’època, aleshores immersa en el Romanticisme, on va estar vivint.
A ultramar: noves vies d’intercanvi pels estudiants
El primer tinent d’alcalde i regidor d’Educació, Sanitat i Medi Ambient, Jaume Verdés, destaca “el tracte servicial i gran amabilitat” que van rebre al llarg de l’estada, durant la qual també van poder conèixer la història i la cultura local de la regió a través de visites arqueològiques, en museus i en comunitats indígenes, de les quals van extreure’n grans lliçons, com que, cap als anys 200-500 dC., tenien uns coneixements de l’àmbit de l’astronomia i la salut molt avançats “que aquí no arribarien fins uns quinze segles més tard”, segons explica el tinent d’alcalde.
Verdés, que es mostra orgullós d’aquest nou agermanament, veu aquest episodi com una gran oportunitat per establir un pont educatiu entre les dues regions, Catalunya i l’estat d’Hidalgo: “Mèxic està connectat amb les millors universitats americanes, és a dir, és un país que, en l’àmbit educatiu, està molt avançat. Aquest intercanvi pot ser una bona simbiosi: nosaltres podrem enviar algun alumne a estudiar cap allà i nosaltres també en podrem acollir. Ara, això s’ha de moure a través del Departament d’Ensenyament, i a través de l’Institut Tecnològic de Mèxic, en el seu cas”, assegura el regidor, també professor universitari i funcionari de Sanitat del Departament d’Ensenyament.
Una perspectiva trencadora com a ‘souvenir’
Al llarg de la seva estada, els miralcampins també van participar en l’entrega dels Premis Municipals de la Joventut, en la inauguració de les festes d’octubre i el mercat d’artesanies, van conèixer la seva gastronomia a través d’una mostra (no hi van faltar els 'chapulines', unes petites llagostes comestibles d’origen ancestral), van visitar el col·legi Sor Juana Inés de la Cruz de Tepeji del Río i, com no podia ser d’altra manera, van visitar l’històric Árbol-Buzón, tot seguint un tram del Camino Real de Tierra Adentro, declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 2015.
La poeta i impulsora de l’agermanament d’aquest arbre amb l’Alzinera del Quelàs, Dolors Sans, qui feu cròniques al llarg de l’estada que són un bon testimoni de l’experiència viscuda pels miralcampins i que ens permeten copsar l’essència d’aquella terra, amb la seva cultura, la seva societat i la seva història, es mostra molt agraïda amb els 'tepejanos' per la seva “acollida i hospitalitat”, i defineix la visita a la regió com un viatge “culturalment molt intens”, on van “poder conèixer el poble mexicà sense maquillatges”. La poeta va quedar commoguda no només per la immemorial història de la regió, sinó per com els era explicada, amb totes les seves llums i ombres i “sense rancúnies ni odis”.
Sans destaca, com a memòria capital, la perspectiva que els va regalar l’Elba, una guia “orgullosa de les seves arrels indígenes” que els va acompanyar al complex arqueològic de Teotihuacán i al Museu d’Antropologia i Història. “L’Elba és una enciclopèdia vivent; et feia viure les històries que et contava. Mes no és això el que vull ressaltar d’ella, sinó la neutralitat i imparcialitat a l’explicar-te els fets esdevinguts en la història”, subratlla la poeta recordant com Elba va narrar l’arribada d’Hernán Cortés a terres mexicanes. “Ens va descriure el panorama dantesc que allí es va trobar i per què es va pensar que aquella gent no estaven civilitzats o eren bojos. Cortés es va trobar, per exemple, amb parets fetes exclusivament de calaveres; amb contínues guerres entre ells; amb un joc de pilota en què se sacrificava al guanyador; i amb que l’or no el volien, el consideraven una cosa impura, una desfeta del sol. Incomprensible per a nosaltres tot això, si desconeixem les seves creences, la seva cultura, la seva religió i el concepte tan diferent que tenen de la vida i la mort”, subratlla Sans, qui explica que l’Elba va deixar que cadascú d’ells arribés a la seva pròpia conclusió sense imposar cap punt de vista. “Tant de bo els historiadors tinguessin l’ètica de l’Elba i ens narressin els fets des de la neutralitat, des de tots els angles del panorama, sense imposar-nos la seva veritat. Tal vegada així no seria necessari reescriure la història cada cop que canvia el color del paisatge”, assevera, oferint-nos una valuosíssima reflexió com el millor ‘souvenir’ del viatge.
