El passat 3 de març Bellvís acomiadava al que havia estat metge del consultori mèdic dels darrers anys, el Doctor Josep Montserrat. Metge de medicina familiar deixa el consultori del Pla d'Urgell per assolir noves responsabilitats professionals com a càrrec directiu de la Direcció d'Atenció Primària de la Gerència de Lleida.
L'Ajuntament de Bellvís i el Arcs i els veïns han agraït la seva tasca de servei al poble i felicitar-lo per aquesta nova etapa professional que inicia a partir d'ara. El Doctor Montserrat deixa al municipi el record d'un metge que ha treballat per la salut i el benestar, que s'ha fet pròxim a les necessitats dels veïns i veïnes i que ha sabut transmetre que la tasca d'un metge de família va més enllà de curar malalties, la tasca d'un metge de família és tractar persones, ha manifestat l'alcalde de Bellvís, Joan Talarn.
Territoris.cat vol afegir-se a l'homenatge al Doctor Montserrat, en reconeixement a tots els professionals de la medicina de família que també han hagut d'afrontar la crisi del coronavirus en primera línia, des dels seus consultoris. Recuperem una entrevista conjunta amb el Doctor Josep Maria Garcia, facultatiu del consultori de Fondarella i el Poal, que van enfrontar com a mostra de dues generacions de metges de família.
Article de Josep A. Pérez als Doctors Josep Montserrat i Josep Maria Garcià - 13 d'abril del 2018
La veritat és que va ser tota una experiència, reunir als dos Galens a la consulta de Fondarella, perquè les meves expectatives eren de poder comprovar la diferència de criteris de dues promocions allunyades en el temps, i forjades en entorns formatius molt diferents. I la meva sorpresa va ser majúscula en evidenciar que ambdós coincidien en afirmar que la medicina de família descansa sobre el mateix principi: primer, cal curar; si no es pot curar, alleujar; i si no pot alleujar, consolar. Aquest cànon genera uns lligams amb les persones que no es produeixen en cap altra professió.
Asseguts l'un al costat de l'altre, es mostren respecte i admiració mútua. Montserrat pel mestratge vital del veterà doctor navarrès, i Garcia per la base científica i tecnològica del jove pla urgellenc. El caràcter de complicitat que adquireix la trobada porta el fil de la conversa a narrar la realitat d'una tasca diària responsable i compromesa, que genera entre metge i pacient, vincles que qualifiquen de familiars.
Josep Maria Garcia assegura que es va enfrontar a l'entorn real de la medicina amb una sabata i una espardenya, o sigui, amb els estris més fonamentals: un fonendoscopi, un otoscopi, un esfigmomanòmetre/ tensiòmetre... Sense experiència, ni haver tractat un sol malalt. Josep Maria riu, i afegeix un: És que no teníem ni tires d'orina... Ho fèiem tot amb els sentits. Olor, olfacte, vista, oïda... I esclafeix a riure de nou. Imagino que perquè havia obviat algun altre sentit.
Per Montserrat, la gran virtut dels metges de la generació de Garcia ha sigut aquesta dedicació permanent, l'aprenentatge sobre el terreny, les patologies reals, les reaccions reals, les decisions reals, professionals que et poden explicar coses que no es troben als llibres. Contràriament, Garcia admira la preparació de les noves generacions, que els permet afrontar la medicina amb més tranquil·litat, i evitar els dubtes de la inexperiència, que ell va haver de superar dedicant moltes hores de la seva vida, tot per arribar a l'alçada que la professió li exigia.
Entre un metge i l'altre de família, deixen clara la diferència dels primers anys d'exercici de Garcia, el bateig d'exercici al Poal, temps en el que gairebé no existia el temps, perquè el metge no tancava la parada en les 24 hores. Aquesta implicació amb l'entorn és la causant que s'estableixin vincles molt profunds amb les persones amb les quals tractes: vincles d'amor que, de vegades, també et fan plorar. Evidentment, cadascú és com és, etziba Josep Maria Garcia. Montserrat ho corrobora, i afegeix que la nova medicina té un horari i unes normes que han derivat a un escenari més fred, més impersonal, i que alhora que es tradueix en respecte.
Per als metges, la seva professió no té similituds d'exigència amb cap altra, ja que obliga a prendre decisions vitals en qüestió de segons. Davant d'una urgència, el metge ha de tenir la ment suficientment fresca per decidir el més adequat, el que s'ha de fer amb el pacient. D'aquesta manera d'actuar, el Doctor Garcia en feia una màxima: El que més satisfacció em dóna a la vida, que abans era el que més dubtes em generava, és pensar que, quasi tot, quasi tot el que faig, serveix per a alguna cosa positiva. Montserrat corrobora aquesta afirmació, i afegeix que, com més grans són els centres d'assistència primària, més impersonal és el tracte, a diferència de la medicina rural, que et permet conèixer els vincles familiars i aporta molt a la gent, cosa que representa una gran recompensa.
A la pregunta de si la medicina familiar era una vocació, Garcia respon que, en realitat, es volia dedicar al dret, i la medicina no era l'opció de futur per a ell, però que ara, és el millor que li ha pogut passar.
