Les Caramelles: tota una expressió del caràcter únic de Vilanova de Bellpuig

Us imagineu estar-vos una quarantena d’anys seguits ballant? A Vilanova de Bellpuig fa exactament 42 anys que dansen sense aturador. I no, no és cap càstig diví ni res per l’estil, sinó tot al contrari. L’Agrupació Sardanista del municipi, en la seva modalitat d’esbart dansaire, ha organitzat durant tots aquests anys els balls tradicionals de Caramelles. Un patrimoni antic, que ve de la Catalunya vella i que ha arribat als nostres dies a través de la complicitat entre generacions. Tota una manifestació folklòrica que reviu cada any per omplir de música i colors els carrers de Vilanova de Bellpuig, i que el municipi ha celebrat i ha sabut mantenir viva com pocs ho han sabut fer, entre salts, passes endavant, enrere i mitges voltes, que conformen, en definitiva, un espectacle digne de veure. Tot un diàleg festiu entre el passat i el present.

A Vilanova de Bellpuig s’hi aboquen més de 60 persones de totes les edats -des dels tres anys, fills dels primers dansaires, als més veterans-, alguns dels quals viuen al municipi, però d’altres s’arriben expressament en aquestes dates (i també durant els dies anteriors en què es practiquen els assajos pel gran dia) al municipi malgrat que ja no hi visquin, per complir amb aquesta tradició única i arrelada a la vila.

Les Caramelles son un punt de trobada, que fa reconfigurar les agendes de les vacances als adults i que apropa als més petits a les primeres nocions sobre compromís, un tret que es veu recompensat sempre a través de sortides o excursions conjuntes que organitza l’esbart com a forma d’autocompensació a l’esforç realitzat, i que reafirmen aquesta agrupació com un punt de trobada social, l’únic objectiu -totalment desinteressat- de la qual és, en definitiva, la diversió mateixa.

42 anys d’implicació, en qualsevol cosa, son molts. Tanta constància requereix compromís, però aquest no és l’únic ingredient necessari per mantenir alguna cosa viva durant 40 anys. Aquells qui (encara) no hem arribat a aquesta xifra en cap àmbit de la nostra vida, ens suposem que fa falta coratge i visió, però sobretot, una il·lusió vertadera, d’aquelles que no t’abandonarien ni que ho volguessis.

En aprofundir en casos d’èxit com aquest (perquè 42 anys mantenint una tradició no pot ser sinó això, un cas d’èxit), ens trobem, però, amb particularitats que no podíem imaginar-nos, i que expliquen el tarannà dels protagonistes en qüestió. El rerefons de la història.

En aquest cas, ens vam trobar amb la figura de la Pilar Torrades, la dona que ho va iniciar fa 42 anys, i que des d’aleshores ha estat promovent-ho i tirant-ho endavant amb la mateixa empenta i energia que el primer dia. La Pilar, referent en el món dels esbarts al territori, està darrere de cada acció, ara ensenyant, ara planificant, ara encoratjant els dansaires, amb tot el seu bagatge, però alhora aquella simplicitat del qui fa les coses perquè ho viu tant que ja forma part de la seva persona.

Pràcticament, tot el vestuari (un altre dels tants elements que son motiu per assistir a la trobada del diumenge) l'ha fet ella, també modista, al seu cosidor

La Pilar és qui aconsegueix, a més, que els més petits, i també els joves (potser ells, el repte més important) s’uneixin i romanguin al grup, ja que té idea per com fer els assajos més atractius per als més menuts a través de la combinació de dinàmiques i jocs, i un poder de convenciment únic que explica que l’esbart hagi vist créixer durant tots aquests anys generacions senceres.

A finals dels anys 20 ja es feien Caramelles al poble i, malgrat haurien deixat de fer-se durant un temps, al llarg dels anys van anar experimentant diverses revingudes que la Pilar va poder viure fins que, anys més tard, l’any 77, i començant de forma modesta amb grups més petits, ella es va encarregar de mantenir i portar fins als nostres dies, fins a arribar als sis grups de dansaires de totes les franges d’edat que preserven sota el seu guiatge les danses tradicionals de Caramelles al poble.

Segurament, aquesta modèstia és també una de les claus que expliquen la pervivència i arrelament d’aquesta tradició al llarg de tots aquests anys al poble sota el seu mestratge. “Si busquéssim la perfecció, tot això no es faria”, confessa mentre explica que “les han passat de tota mena” i deixa intuir un punt d’experiència inqüestionable, que ja coneix molt sobre la importància de la flexibilitat, el sentit pràctic i la fe en les petites coses. La qüestió és, sempre, ballar, malgrat per això haguessin arribat a passar amb un “giradiscos” que connectaven a les cases perquè la seva música arribés fins al carrer on es trobaven els dansaires, o que fins i tot havien ballat pels carrers amb guitarres. Al final, és segurament aquesta espontaneïtat pròpia de les coses que surten amb aquesta naturalitat tan màgica i que fa rutllar les coses, la que caracteritza unes danses de Caramelles tan úniques com les de Vilanova de Bellpuig, i que ressorgiran un any més aquest diumenge de Pasqua.

Les danses s’iniciaran a dos quarts de dotze del migdia a la plaça de l’Església per després recórrer els carrers i places de la vila a base de balls diversos, on no faltaran el ball del Rolleto, la Muntanyeta, les Rentadores, La Frandola, el Rogle, la Cançó d’Amor i de Guerra i el ball de les Gitanes, cadascun d’ells amb els seus particulars vestuaris i les seves històries de rerefons. Tampoc no faltarà la somera carregada del carro florit que passejarà els més petits, en una jornada rodona que s’acabarà d’adobar amb la rifa d’una Mona de Pasqua.

Tota una estampa que evidenciarà el caràcter únic d’aquests dansaires i de tots els habitants del municipi que es bolquen en aquesta tradició de llarga trajectòria que ja s’han fet seva, però que és oberta a tothom, perquè la seva finalitat única és l’estat d’alegria i cohesió que copsareu en apropar-vos aquest dia tan especial a Vilanova de Bellpuig.