La Maria del Carme –Carme quan hi fas confiança– i el Joan em conviden a visitar Cal Quintí, una casa pairal de Mollerussa, que sembla estar datada del 1905. Encara no hi havia posat el peu a l’entrada que ja tenia la sensació que el temps s’anava aturant al meu costat. La Carme i en Joan exercien d’amfitrions i guies en una història familiar que havia quedat impregnada en les estances de Cal Quintí.
Una saga, els de cal Ferrer, que procedeix de Puiggròs, segons explica la Carme tot conduint-me a una petita sala plena de fotografies, les quals constataven gràficament els orígens del Quintí Ferrer i l’Anita – l’Anna Bosch de Fondarella-.
Una primera parada que em va permetre conèixer el significat del mot ‘Canyet’, el lloc on van residir els Ferrer a Puiggròs. “Lloc on es llença, enterra o processa les bèsties mortes”, labor a la qual es dedicaven els avantpassats de la Carme, valgui aquest petit incís.
Continuàvem el recorregut que obligava a tota mena observacions de tot l’entorn, ple de mobles, vitrines, i objectes damunt de les prestatgeries, tot plegat sota la llum grogosa de les bombetes de filament i entre l’enorme amplada de les mitjaneres construïdes amb tàpia.
L’interiorisme de l’habitatge, que atribuïa a l’Anita, tot i l’antiguitat, denota l’atmosfera de benestar que havia d’envoltar la família. Ens asseiem en una sala tots tres per posar en ordre diverses qüestions i, a tocar, un recull de la tecnologia de l’època (una televisió en blanc i negre i una altra en color). Els estris audiovisuals es complementaven amb un moble amb un magnífic treball d’ebenisteria que incloïa una ràdio, un tocadiscos i un petit refrigerador, perfecte per la festa.
Vàrem centrar la conversa en el que realment portava a la visita, els milers de peces que la parella havia anat col·leccionant durant els anys de matrimoni. La Carme, però, puntualitza que va ser ella la instigadora d’arreplegar tota mena d’estris que considerés interessants, el Joan s’hi va afegir com a responsable de la restauració i manteniment de les peces.
Un cop casats, la parella van continuar aquesta afició, la qual, a mesura que va arribar a coneixement de familiars i amistats, es va convertir en excusa d’obsequis i perquè les andròmines fessin cap a Cal Quintí.
A mesura que les peces arribaven, la Carme les classificava amb una etiqueta en la qual costava el nom, la seva procedència i la utilitat que tenien per tal de tenir-les perfectament identificades
Després d'una bona estona d'intercanvi teòric, vam passar a la visita in situ. El que havien estat els corrals de la casa, s’havien convertit en una mena de galeria del col·leccionisme de la cultura popular i les tradicions.
Una cuina, amb estris de totes les èpoques; articles de les antigues botigues de Mollerussa que havien desaparegut, una zona amb els antics aparells de les instal·lacions d’electricitat domèstica. També hi eren presents eines de les professions: fusteria, construcció (de la saga del Joan Pons), etc.
La pagesia també compta amb una bona representació dels seus elements més tradicionals, des dels antics carros als estris de feinejar amb animals, les antigues mesures del blat i l’ordi, entre altres andròmines curioses i interessants.
La mostra l’han visitat alumnes dels centres escolars d’arreu, i alguns dels elements han estat presents en l’attrezzo de representacions teatrals i d’exposicions monogràfiques.
La parella sempre estan disposats a mostrar el seu museu personal, tanmateix de forma modesta, consideren que estaria bé poder traslladar la mostra a un lloc més adient i obert al públic, perquè les peces són un reflex de l’evolució de la nostra història, costums i tradicions, cada cop més desconeguts
La Carme em pregunta si entenc el sentit de la passió col·leccionista que comparteix amb en Joan. A la qual cosa vaig contestar que, per una banda, lloava la feina de restauració i classificació de les peces que realitzaven, però que, per a mi, el més destacat era el fet de conservar i mostrar de quina manera ha evolucionat la societat. Crec que per les noves generacions seria molt important que poguessin tenir contacte amb aquesta petita part de la història que brolla en cadascuna de les peces que la Carme i en Joan custodien amb tant d'afecte.
