La Torre del Gimferrer de Bell-lloc, entre el misteri i la intriga

Imarge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-lloc (1)
photo_camera Imatge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-lloc

L'interès per la Torre del Barberet, o la Torre del Gimferrer com la coneixen a Bell-lloc, va ser del tot casual. Bé, del tot no... Sempre m'havia cridat l'atenció aquell casalot enmig del tros cada cop que passava per l'autovia. Un dia, en Carles Guerrero, un apassionat de l'urbanisme, em comentava que tenia indicis que aquell casalot perdut enmig dels conreus podria tenir alguna relació amb Domènec Cardenal, un dels artífexs de la construcció del Canal d'Urgell.

Imatge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-lloc (3) Després de diverses indagacions en l'Arxiu Comarcal del Pla d'Urgell, en l'Ajuntament de Bell-lloc i altres contactes de la comarca, vaig arribar a una font reveladora, Josep Cau, un bell-lloquí que va ser alcalde uns quants d'anys. El seu vessant d'interès per la recerca històrica, patrimonial i cultural, em semblava talment sorprenent.

El retrobament amb Josep Cau després d'un grapat d'anys, quan havíem coincidit esporàdicament pel poble, va partir de la pregunta sobre la relació de l'enginyer Domènec Cardenal amb Bell-lloc i la Torre del Gimferrer, com se la coneixia actualment. Aquesta va detonar una primera conversa que em va deixar bocabadat, amb la que vaig omplir un bon nombre de fulls de notes. Dades, noms, llocs, situacions que anaven despertant cada cop més el meu interès, ja que la conversa derivava de la Torre del Gimferrer a connexions amb històries intrigants, de política, de relacions, i fins i tot d'assassinats.

Aquell primer contacte en va portar altres, que em van ajudar a concretar i poder establir els nexes entre la Torre del Barberet, o del Gimferrer, els personatges que en van ser propietaris, i l'entorn sociopolític de cada època, a Bell-lloc i a la demarcació de Lleida

Imatge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-llocPuc assegurar que es tracta d'una història apassionant, pels fets i pel que significa en quant a aprenentatge de les arrels del nostre petit territori. També he de dir que faré un primer lliurament per situar el relat, que continuarem en una pròxima publicació, a l'espera de noves converses amb més protagonistes.

A principis del segle XX, la comarca del Pla d'Urgell no existia ni en els pensaments. Va ser una distribució territorial posterior en els anys, conseqüència de les estratègies geopolítiques Convergents, per contrarestar el pes dels Socialistes a la metròpoli barcelonina i el seu cinturó industrial. Ens vam creure allò de la comarca volguda, que no era més que un argument per atorgar notorietat a Mollerussa. Però 
anem a pams. Bell-lloc era un poble molt ben situat a peu de la carretera Rial, on s'hi trobava una de les poques fondes que disposaven d'abeuradors pel bestiar en molts quilòmetres; una aigua que arribava del que anomenaven el Reg Vell que, a través de la séquia del Molinal, discorria pel terme del Palau d'Anglesola fins a Bell-lloc. Aquesta circumstància convertia el terme de Bell-lloc en un dels més fèrtils, temps abans de l'arribada del Canal d'Urgell, per la qual cosa famílies benestants de la Barcelona industrial diversificaven les seves inversions en aquest territori.

Imatge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-llocAquest va ser el cas dels Codina, una saga familiar amb seu a Barcelona que gestionava una diversitat d'empreses de diferents sectors, també amb ramificacions a Tàrrega. Va ser Josep Codina qui va decidir diversificar les inversions familiars en l'entorn rural de Ponent, convertint-se en un dels grans terratinents, que gestionava al voltant de vuit-cents jornals de terra en el terme de Bell-lloc i rodalia. En aquestes propietats és on es va construir la torre d'estil colonial a imatge de les que van fer als indians a la zona alta de Barcelona, l'edifici, origen d'aquest relat.

Els Codina es van establir a Bell-lloc, convertint-se en una de les famílies més influents, motiu pel qual es creu que van fer construir la Torre als afores del poble. Aquesta situació benestant, com en tota bona història, hauria generat llegendes de la promiscuïtat i també el despotisme de Josep Codina, un comportament que suscitava preocupació en l'entorn familiar, que veia perillar el patrimoni amb les relacions femenines del progenitor.

En un entorn d'intrigues i misteri, Josep Codina és assassinat el novembre del 1913, i inculpen a una família de nouvinguts que fan de pastors: Joan i Vicente Serrat. Pare i fill van confessar el crim, pel qual es van tancar al penal d'Ocaña a Toledo. Però sobtosament en van sortir tot just haver complert set anys de condemna.

Ara, tornant a la llegenda... Es diu que podrien haver sigut la dona i el fill del Josep Codina qui encarregaren l'assassinat, per la por a que, alguna de les relacions femenines del pare, fos "més espavilada del compte". Una de les constatacions de la possible protecció dels convictes podria ser la curta estada en presó, i el caire benestant dels Serrat, després de quedar en llibertat sense que se'ls conegués activitat ni fortuna. 

Després de la mort de Josep Codina, dona i fill es van anar desfent de les propietats bell-lloquines, que van passar a mans de Ramon Felip Galicia, un prohom influent en els àmbits de la política, l'economia i la societat lleidatana. El seu nom apareix en el Montepio de Lleida, el Banc d'Espanya, La Seu Vella, el Sindicat de Regs del Canal d'Urgell i com a impulsor del Canal Auxiliar.

Amb aquest rol lliberal, Felip Galicia, conegut a Bell-lloc amb el mal nom del Barberet, segons ens explica Josep Cau, també es va forjar un cercle d'enemistats i enveges que van derivar en el seu afusellament al mur del cementiri de Lleida l'any 1936. La llegenda, novament, deia que el van denunciar en un complot de rivals polítics i deutors de préstecs, als Comitès Revolucionaris de la FAI, acusat de cacic i liberal. Però Ramon Felip no tenia descendència, tan sols els germans, i tampoc havia fet testament en la data de la seva mort, per la qual cosa la seva fortuna es va fer invisible, així com la seva empremta, a la que ja dedicarem un nou capítol.

Imarge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-lloc (5)En aquest nou escenari, la Torre del Barberet i les propietats de Ramon Felip Galicia a Bell-lloc, van ser adquirides per la família Gimferrer per una quantitat de 140.000 pessetes, que no s'ha pogut esbrinar qui les va cobrar. Com s'ha remarcat, Ramon Felip Galicia no es va casar ni va deixar testament, però propietats i fortuna es van diluir en estranyes circumstàncies –de les que ja en parlarem en un altre lliurament–.
La família Gimferrer procedia de Banyoles, on havia prosperat amb la fabricació de sacs de lli i jute. Es va establir a l'habitatge que es coneix com a Torre del Gimferrer fins al dia d'avui, conreant finques i participant de la vida social i econòmica de Bell-lloc. La propietat dels Gimferrer l'adquiria l'empresa Vall Companys tot just en el traspàs al segle XXI, finques de conreu que es van modernitzar al voltant de la Torre que ja començava a partir un important deteriorament. En aquelles dates, Josep Cau era alcalde de Bell-lloc, situació des de la qual va poder desplegar el seu interès per la construcció emblemàtica i element arquitectònic singular del municipi. 

L'estratègia de l'alcalde tenia la voluntat de protegir un edifici històric, per la qual cosa va negociar la cessió del mateix al poble amb l'argument de transformar-lo en una residència o equipament per la gent gran, així com altres activitats relacionades. L'interès per la preservació també va portar al consistori a catalogar l'edifici com a Patrimoni Arquitectònic d'Interès Local.

Vall Companys no va tenir cap inconvenient en cedir l'edifici a l'Ajuntament sense cap cost, si havia de destriar-se a aquesta finalitat. Per aquest motiu, Cau i l'equip de Govern van encarregar una memòria valorada per a la restauració de la Torre Gimferrer. El projecte del consistori es va desmuntar en conèixer la xifra de la memòria que es bellugava sobre els tres milions d'euros, una quantitat inassolible, que va deixar aparcat el desig.

Tot i la decepció per conservar el que es considerava patrimoni local del poble, Vall Companys va mostrar la voluntat de col·laborar amb Bell-lloc, i va cedir una parcel·la de 10.000 metres quadrats per tal que es pogués construir l'equipament per a la gent gran, una finca situada davant de les sitges de cereals, que està a l'espera d'algun projecte. 

La Torre del Gimferrer ha quedat relegada a un munt de runes i alguna façana en la qual es pot apreciar els seus orígens, enmig d'un conreu extensiu que hi impedeix l'accés, tot esperant que un s'acabi d'esforçar

Imarge de la Torre del Gimferrer, entre conreus a Bell-llocEn la situació en què es troba l'edifici, els propietaris l'haurien enderrocat, però la catalogació municipal ho ha impedit. Vall Companys va deixar clara la seva intenció amb l'edifici quan el va cedir a l'Ajuntament, i ara tan sols espera que s'enderroqui per si sol i poder disposar del solar per ampliar els conreus. No voldria que tot això es prengués com un retret, però es tracta, simplement, de ser fidels a una realitat.

Amb aquest fil conductor de la Torre del Gimferrer, esperem poder desfilar altres històries relacionades amb els que van ser els seus propietaris, relats que crec poden tenir un gran interès per la memòria històrica de Bell-lloc i del territori lleidatà.

Comentaris