-Puja la pala amb energia, Miquel, que pesa i encara cauràs!
-No pateixis tant, dona, que ho he fet mil vegades. A part, hem d’aprofitar, que avui és el nostre turno i sinó aquests arbres nostres es moriran de set!
Qui els ho havia de dir als nostres ancestres que la vasta i mísera terra que es desplegava des del sud de la Serra del Montsec als peus de la Segarra, arribant a Montoliu i les Borges Blanques, escassament beneïda per les pluges, configurada per camps infinits i solitaris de secà, un dia tindria al seu abast la porta oberta al progrés i l’experimentació.
© Fotografia d'Esther Barta. La banqueta del Canal d'Urgell al seu pas per Juneda.
Recórrer el Canal d’Urgell i els seus topants suposa emprendre un melangiós camí al cor d’aquestes terres. Trepitjar les seves banquetes, contemplar els camps que rega, les indústries que empeny, les granges que abeura, i els paisatges que regula amb delicadesa, fa comprendre com un recurs tan vital com l’aigua és alhora la llaçada més forta i resistent que existeix per agermanar el passat, el present i el futur de les comarques ponentines.
© Fotografia de Josep Anton Pérez. Pont de Ferro situat a Agramunt.
Parlar del Canal d’Urgell és parlar, en realitat, de dos canals i de quatre sèquies principals que nodreixen de vida, a través dels seus múltiples i llargs tentacles, un total de 75.000 hectàrees banyades per les aigües del riu Segre.
En ple segle XXI, és encara un potent motor de canvi i un generador de riquesa paisatgística, ambiental, econòmica i, en definitiva, humana, però també un tresor cultural i de lleure encara per descobrir.
© Fotografia de Josep Anton Pérez. El Canal Principal al seu pas pel Pla d'Urgell.
La tenacitat, decisiva en la seva història
A pesar dels conflictes latents durant la primera meitat del segle XIX arreu de l’Estat espanyol, les obres del Canal d’Urgell van ser una realitat a partir del 1853, quan es van concedir als germans Girona i Clavé, família profundament unida al territori en part gràcies a la seva finca Castell del Remei. El seu projecte fou traçat per l’enginyer Pedro de Andrés i Puigdollers i l’encarregat de dirigir les obres va ser el basc Domingo Cardenal Gandasegui, que les va finalitzar l’any 1861 –no sense entrebancs tècnics i geològics–.
© Fotografia de Josep Anton Pérez. Central elèctrica del Salt del Duran, al terme de Golmés.
La suor i l’esforç del poble van ser els responsables d’executar i concloure aquesta gegantina empresa hidràulica, així com els principals artífexs dels conjunt de canvis que anirien brollant al territori al seu pas. Per exemple, del naixement de les indústries i les granges, o la transformació dels extensos camps de secà de cereals, vinyes, ametllers i oliveres en fecunds cultius de regadiu.
© Fotografia de Josep Anton Pérez. Salt del Duran.
Aquí troben el seu origen els mars interiors de camps de panís, alfals i d’arbres fruiters que poblen la nostra memòria visual col·lectiva. També l’expansió ramadera, la mecanització agrícola i l’aparició de la fàbrica de Josep Trepat a Tàrrega, el naixement de trobades econòmiques com la Fira de Sant Josep i la Fira Agrària de Sant Miquel, o el progressiu augment demogràfic. La història del Canal d’Urgell és complexa i diversa, i en part, es veu recollida a la Casa Canal, construcció decimonònica que s’elevà a Mollerussa per administrar aquest bé tan preuat i que avui aixopluga el Museu Espai Cultural dels Canals d'Urgell.
Les banquetes arbrades, un oasi al servei de tothom
Seguint el traç de les xarxes del Canal d’Urgell, es localitzen diverses zones on la riquesa natural apareguda arran les banquetes és ben bé un oasi on perdre’s i gaudir deixant de banda el tic-tac de les agulles del rellotge. Freixes, àlbers, plataners ens acompanyen freqüentment en aquest camí; també algunes alzines, lledoners, ginestes, esbarzers, llúpols i arços blancs, així com tantes espècies de fauna salvatge –entre d’altres, la polla d’aigua, el picot verd o la rata d’aigua–. Diversitat animal i vegetal que té la capacitat d’adaptar-se al pas dels dies i que modifica perceptiblement la paleta de colors present en els marges del Canal durant les quatre estacions de l’any.
© Fotografia de Josep Anton Pérez. Boquera de reg al terme de Tornabous.
Val a dir, però, que de l’encant de les banquetes arbrades actualment només en resta el 50% del seu perímetre original, i que la part restant es veu amenaçada per dràstiques solucions, com els dics en U o el soterrament total del canal. Sortosament, l’existència de plataformes com Canal Viu, constituïda al 2016 davant d’aquestes accions, constitueixen un toc d’atenció a la societat civil i a l’administració per reivindicar el valor paisatgístic, ambiental i patrimonial de la vegetació de ribera de la plana urgellenca i de Lleida, per conservar i per recuperar on han desaparegut les banquetes arbrades del Canal i les sèquies, i per fomentar la compatibilitat dels usos de reg del Canal amb els usos culturals, lúdics i naturals.
Recórrer a peu, o en bicicleta, alguns trams del Canal d’Urgell permeten la descoberta de petites i grans construccions que expliquen el seu bon funcionament i el seu encant. Espais particulars d’aquest gegant de l’enginyeria hidràulica tan transformador del seu entorn en totes les esferes. Des de casetes a aqüeductes, túnels, ponts i salts d’aigua, reflexos a parts iguals de funcionalitat i de bellesa.
A peu, o en bicicleta, descobrir els encants del Canal d’Urgell amb els propis ulls és una experiència que connecta plenament amb la història, la gent i el territori de la Plana lleidatana
Entre les obres singulars que hi són dempeus, cal destacar –de nord a sud de la nostra geografia– la Presa del Tossal de Ponts, prop de la qual es localitza la primera Casa de Comportes, datada del 1908; l’Aqüeducte del Cenill, de 670 metres, situat molt a prop d’Artesa de Segre; el costós i laboriós túnel de Montclar, tot un prodigi de l’enginyeria del moment a escala europea, construït al llarg de vint dilatats anys; el sistema de captació la Presa de Sant Llorenç de Montgai, l’Aqüeducte del barranc del Salat, de tres trams de 12,5 metres de llum; el Pont de Ferro d’Agramunt, el primer aqüeducte lligat a l’obra a partir de pedra picada, maçoneria i maons; el Terraplè de Castellserà, de 60 metres d’alçada; les restes de la fàbrica La Forestal d’Urgell, ubicada a Mollerussa; i els Túnels de Sidamon i dels Alamús. Al seu pas per Juneda, al nord de la comarca de les Garrigues i en direcció a les Borges Blanques o Margalef, es pot conèixer també la Primera i la Segona Màquina, l’arbreda del Salt Desfet i la del Bas, els Nou Salts, que cobreixen 23 metres de desnivell en poc més de 300 metres; i petites construccions de notable interès com el Pont Negre, el Collet, la font Vella o la Casella del Tei.
© Fotografia de Josep Anton Pérez. Salt dels Llums a Mollerussa.
Una manera alternativa de conèixer molts d’aquests escenaris, articulada des del 2013, és a partir d’una ruta adreçada als amants del ciclisme. Es tracta dels Pedals del Canal d’Urgell, un recorregut de 185 km que convida a apropar-se al Canal des de la Noguera i fins a les Garrigues, passant pel Pla d’Urgell i l’Urgell.
I ara què? Reptes de futur
Amb més de cent cinquanta anys d’història, el Canal d’Urgell i les seves branques són una part molt important de la identitat i del tatuatge geogràfic de les terres Ponent. I com tota estructura en ús i servei, ha de veure’s obligada a dialogar constantment amb el seu present i amb tot el que s’espera d’ella en el futur.
Queda un llarg camí per deambular que asseguri la pervivència de la seva integritat, però també que conservi el romanç de pau, frescor i serenor –només interrompuda per l’incansable força de l’aigua– que és la seva xarxa de banquetes. No és una exageració dir que és ben bé fortuna el que sent qui trepitja els camins paral·lels al Canal, a l’ombra de les seves arbrades.
© Fotografia d'Esther Barta. Pont Negre, de la Banqueta de Juneda.
La responsabilitat en l’ús de l’aigua, i en la preservació dels espais d’interès natural, depèn de totes i tots. I el moment i el lloc d’actuar és ara i aquí. De nou, l’enginy en les propostes i els malabars han de posar-se en acció damunt de la taula de negociació. Sempre, sempre, amb l’objectiu de fer compatible, per una part, el desenvolupament òptim del territori a través del bon ús de l’aigua, i per una altra, la conservació i la protecció de tota la riquesa medi ambiental derivada d’aquesta.
© Fotografia d'Esther Barta. Arbrada de la Banqueta de Juneda.
Tant de bo les banquetes arbrades es vegin finalment com la marca de qualitat ponentina que són, es protegeixin legalment amb el codi sobre la mà, i s’estimuli la seva replantació. Uns espais que conviden a aturar-se i respirar, a redescobrir la natura, la història i l’entorn. També a retrobar-se amb una mateixa, practicar exercici físic, gaudir de bones converses, aprendre a anar en bicicleta, a recordar els que han fet possible aquesta titànica empresa, i a tenir molt més present tots els qui n’han fet ús responsable i l’han pres com la font de vida que és.
© Arxiu fotogràfic Territoris.cat. Vista aèria dels regadius i del Canal d'Urgell.
