Al mes de juny del 2021 la directora Carla Simón rodava les darreres sequències de la pel·lícula Alcarràs a Sucs. Segurament que immersa en el treball i envoltada dels mitjans de comunicació, poc es podia imaginar que aquella obra que estava dirigint, novament amb actors amateurs, seria la primera pel·lícula a l’Estat que s’enduria el reconeixement més important de la Berlinale en quatre dècades.
Els protagonistes lleidatans d'Alcarràs: Jordi Pujol Dolcet com a Quimet, Anna Otin com a Dolors, Xènia Roset com a Mariona, Albert Bosch com a Roger, Ainet Jounou com a Iris, Josep Abad com a Rogelio, Montse Oró com a Nati, Carles Cabós com a Cisco, Berta Pipó com a Glòria.
La convocatòria cinematogràfica berlinesa revalidava aquest dimecres l’èxit que ja va rebre la seva òpera prima, ‘Estiu 1993’. La nova cinta torna a endinsar-se en la pèrdua, en aquest cas, d’un model de vida familiar basat en l’agricultura. El preu de la fruita, l’especulació i les energies renovables fan de motor d’un film rodat en català.
Carla Simón dedicava el premi a la seva família que, durant anys, ha fet créixer préssecs a Alcarràs i sense els quals “no hauria pogut explicar la història”. “També dedico el premi a les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la seva manera de fer respectuosa amb la terra és, avui dia, una forma de resistència”, afegia Simón.
El president del jurat ha definit el llargmetratge com una “meravella” en combinar actors amateurs de diverses generacions i una barreja de “càmera enganxada a la terra”.
‘Alcarràs’ narra la història de l’última collita de fruita d’una família a una finca d’Alcarràs (Segrià) abans que els propietaris hi instal·lin plaques solars. Com en el seu primer llargmetratge, la història parteix d’una experiència personal, la mort del seu avi.
La cineasta torna a posa a gravitar les relacions familiars, a les que incorpora el xoc entre diverses generacions que viuen juntes. El film s’imprimeix de reivindicacions socials, com el manteniment de l’agricultura enfront del model per explotar les energies renovables en un entorn rural en crisi.
La tria dels actors que havien de formar l’elenc es va iniciar el 2019, just abans de la pandèmia. L’equip de la pel·lícula va anar a desenes de festes majors del Segrià i el Pla d’Urgell per buscar perfils adequats i els convidaven a participar en el càsting, on van acabar participant unes 9.000 persones.
Berlín ja va somriure Simón el 2017 amb premi a la millor ‘opera prima’ de totes les seccions i el Gran Premi del Jurat Internacional de la secció Generation Kplus.
Simón celebra el triomf d’una història local i alhora “universal”
Carla Simón ha celebrat el triomf de la seva pel·lícula ‘Alcarràs’ al Festival de Cinema de Berlín, la Berlinale, on la pel·lícula s’ha alçat amb el màxim guardó, l’Os d’Or. La realitzadora d”Estiu 1993′, que ja va triomfar al certamen alemany, ha defensat en la roda de premsa posterior a la gala d’entrega de guardons el valor d’una història local i alhora “universal”. “Tots tenim família i, per tant, es pot empatitzar amb el film”, ha afirmat la realitzadora catalana. Simón ha admès que l’elaboració de la pel·lícula ha estat un “viatge difícil i complex” que ha sofert entrebancs a causa de la pandèmia, però s’ha mostrat molt contenta d’haver-lo pogut exhibir en un festival en què compta les participacions per premis.
La directora també s’ha mostrat molt contenta perquè el premi “obre una porta” a la pròxima pel·lícula, en la qual ha anunciat que ja està treballant. “Volem fer pel·lícules perquè és el que em fa més feliç”, ha manifestat.
Simón també ha celebrat que bona part dels guardons d’aquest any hagin anat a parar a mans de dones. A parer seu l’augment de la presència femenina al cinema “ha vingut per quedar-se”, tot i que ha advertit que “queda molta feina per fer”, perquè, més enllà de premis, si es mira la realitat de la indústria, “els números canten” per la poca presència de dones.
Parlant sobre ‘Alcarràs’, Simón ha explicat que el procés ha estat molt complex “ja des del guió”, i que en un termini de dos anys s’ha hagut de casar “reptes” com l’actuació d’actors no professionals o la “gairebé reescriptura” del film a la sala de muntatge.
