Els éssers humans compartim menjar i altres béns. Som, o podem ser, altruistes. No ho som amb qualsevol, ni sota qualsevol circumstància, però és un comportament habitual. Per això ens sembla normal, encara que, francament, hauria de sorprendre'ns, almenys des d'un punt de vista evolutiu. El comportament altruista comporta renunciar a un avantatge competitiu en relació amb altres membres del grup o, fins i tot, revertir-lo.
Se solen considerar tres possibles motius pels quals pot valer la pena ser altruista. D'una banda, hi ha la selecció per parentiu, en virtut de la qual és avantatjós ser-ho amb les persones (parents) amb les quals es comparteix una part dels gens perquè, ajudant-les, es facilita que una part del patrimoni genètic perduri.
També se'n pot ser (sobretot quan es comparteixen aliments o altres béns) per gorrejar de forma tolerada (o consentida). Es produeix quan, qui té menjar, no és capaç de monopolitzar-lo a causa dels costos que li imposen els qui no en tenen. Encara que aquests últims no l'obliguin a compartir-lo, poden fer que resulti molt costós no fer-ho.
En tercer lloc hi ha la reciprocitat: qui avui disposa de menjar, o d'un altre bé valuós, pot ser que hagi rebut, en el passat, ajuda d'un altre, o bé podrà necessitar-la en el futur. És a dir, que seria avantatjós compartir menjar en situacions en les quals la reciprocitat per part de qui rep pot acabar resultant convenient en el futur per a qui comparteix.
Als tres motius anteriors, cal afegir-hi un quart mecanisme que pot conduir a comportar-se amb generositat. L'altruisme i, en general, el comportament prosocial, poden ser també conseqüència de la selecció a escala de grup cultural. Els grups en què es desenvolupen i transmeten normes que afavoreixen la cooperació competeixen amb avantatge amb aquells en què tals normes són més febles o tenen un abast menor. Els comportaments prosocials poden ser, per tant, el resultat d'un procés d'evolució cultural (o genètic-cultural) en el qual la selecció no opera només sobre el gen o l'individu, sinó que també ho fa sobre el grup. Aquesta modalitat és probablement exclusiva de les espècies hipersocials, com la nostra.
Ximpanzés, bonobos i altres primats també comparteixen menjar
Nosaltres no som els únics primats que compartim menjar. Els primers tres motius citats en els paràgrafs anteriors semblen estar en la base, també, del comportament generós d'altres primats, com els ximpanzés, bonobos, caputxins i saguinus. Els dos motius que més influeixen són el gorreig consentit i la reciprocitat, mentre que el de la selecció de parentiu és una mica menor.
En l'espècie humana, les diferències entre poblacions en el grau de reciprocitat dels seus membres semblen estar relacionades amb el nivell de predictibilitat de la quantitat d'aliment disponible. En aquelles en què és més incerta la possibilitat de disposar de menjar de manera regular, la reciprocitat tendeix a ser més important.
Vampirs altruistes
L'altruisme tampoc no es limita als primats. Desmodus rotundus s'alimenta de sang: és un vampir dels de veritat, o sigui, un ratpenat hematòfag. A més, comparteix amb altres vampirs del seu mateix grup la sang que obté.
Mitjançant experiments dissenyats a aquest efecte, s'ha pogut verificar que, en compartir la sang, els ratpenats d'aquesta espècie estableixen vincles duradors amb els seus congèneres, en virtut dels quals adopten l'hàbit de compartir menjar entre ells. Els individus amb els quals ho fan, poden ser de la seva mateixa família o no ser-ho, per la qual cosa no sembla que el seu altruisme obeeixi a la selecció de parentiu. D'altra banda, donada l'especial manera de compartir la sang –regurgitant-la–, tampoc és explicable aquest comportament per gorreig tolerat.
En el Desmodus rotundus hi ha altruisme recíproc. Quan un vampir dona part del seu aliment a un altre i estableix així un vincle amb ell, tots dos surten beneficiats d'aquesta relació. Perquè unes vegades és un el que aconsegueix alimentar-se i altres, és l'altre. Amb aquest comportament, la probabilitat que passin privació en un entorn de possibilitats d'alimentació incertes disminueix per a tots dos.
La petita quantitat de sang que es comparteix en cada ocasió pot representar, pel qui la rep, la diferència entre reproduir-se o no fer-ho, o entre sobreviure o perir, mentre que el que dona, perd només una part del que havia aconseguit. Per això, l'altruisme té en aquests animals –que són, a més, socials– un altíssim valor adaptatiu. La continuïtat de tot el grup depèn d'això.
Juan Ignacio Pérez Iglesias, President del Comitè Assessor de The Conversation Espanya. Catedràtic de Fisiologia, Universitat del País Vasc / Euskal Herriko Unibertsitatea
La versió original d'aquest article va ser publicada al Quadern de Cultura Científica de la UPV/EHU.
Publicat originalment a The Conversation. Llegeix l'original.
